Opinió

El premi Agustí Juandó i Royo

En aquesta edició els premiats han estat els cinc alcaldes de la Catalunya Nord

Ahir, diven­dres 8 de setem­bre, a les 12 del mig­dia, en un entorn magnífic com el del mones­tir romànic de Santa Maria de Vila­ber­tran, es va cele­brar l’acte d’entrega del XVII Premi Agustí Juandó i Royo, que anu­al­ment con­ce­deix el Con­sell de l’Advo­ca­cia Cata­lana, per ini­ci­a­tiva de la seva comissió de llen­gua, de la qual també forma part el Col·legi de l’Advo­ca­cia de Per­pinyà.

En aquesta edició els pre­mi­ats han estat els cinc alcal­des de la Cata­lu­nya Nord: Nico­las Gar­cia (Elna), Maria Costa (els Banys i Palaldà), Grégory Marty (Port­ven­dres), Samuel Moli (Sant Andreu de Sureda) i Jean Louis Salies (Tare­rac), per la seva defensa de l’ús del català als plens muni­ci­pals i la seva fer­mesa mal­grat les deci­si­ons judi­ci­als contràries.

Agustí Juandó i Royo era un advo­cat de Cal­des de Mont­bui que va fer-se càrrec de l’Audiència Pro­vin­cial de Bar­ce­lona, nome­nat pel con­se­ller de Justícia del govern de la República, i va imple­men­tar l’ús del català en els escrits judi­ci­als, fet que el va por­tar a ser afu­se­llat el dia 9 de juliol del 1939 a la mati­nada al camp de la Bota.

L’acte d’ahir a Vila­ber­tran té quel­com espe­cial que el dife­ren­cia de la resta d’edi­ci­ons d’aquest premi, no només pel con­tin­gut simbòlic de qual­se­vol reco­nei­xe­ment als cata­la­no­par­lants de la Cata­lu­nya Nord ni per l’efecte (nul) que tindrà a l’Estat francès. És quel­com invi­si­ble, una sen­sació, un fil que enllaça les parau­les, que enca­dena els accents de sud a nord, que tei­xeix com­pli­ci­tats i des­perta consciències sense sorolls, un sen­ti­ment que ens referma en la defensa de la cul­tura, la riquesa i la diver­si­tat davant la into­lerància i la intran­sigència dels Estats.

La tasca d’aquests alcal­des i alcal­des­ses –com els del llo­ga­ret gal de l’Astèrix i l’Obèlix– és fei­xuga i mereix tot el nos­tre suport; si a l’Estat espa­nyol es vul­ne­ren drets lingüístics mal­grat el reco­nei­xe­ment de les llengües pròpies de cada ter­ri­tori i l’existència de lleis que les pro­te­gei­xen, ima­gi­nem-nos la fei­nada que suposa enfron­tar-se a un Estat que ni tan sols les reco­neix. Tant de bo, a més del premi, els poguéssim ofe­rir un glo­pet de poció màgica!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.