No és només un festival

Ho hem repetit moltes vegades, probablement com a mecanisme de defensa i d’afirmació perquè no sembli que assistim a un miratge. De defensa, perquè amb una certa periodicitat hem assistit a crítiques del tot infundades i malèvoles sobre l’estructura del festival. I d’afirmació, perquè els que recordem com va començar, fa més de trenta anys, encara ens fem creus (i ens convenen pessics a la pell per comprovar que ara és una realitat ufanosa) de com el Temporada Alta ha arribat a ser allò que l’alcalde de Girona, Lluc Salellas, qualifica d’“un actiu únic en l’àmbit de les arts escèniques al sud d’Europa”. Ho hem repetit moltes vegades i convé tornar-hi cada any. El Temporada Alta, el festival d’arts escèniques, és un cas singular, una aposta que neix de la iniciativa privada i que ajuda a crear, amb la col·laboració de les institucions i els mecenes, un magma cultural de primer ordre, partint de la base d’un entramat organitzatiu que l’administració no podria assumir per si mateixa sense una inversió molt més elevada que l’actual, en el benentès que el capital humà d’aquestes tres dècades es pogués clonar en el si d’uns despatxos. El Temporada Alta no solament és un festival, sinó que ha esdevingut una autèntica fàbrica d’espectadors, de ciutadans interessats per la cultura, fidels seguidors que, al mateix temps que han rebut píndoles de plaer i coneixement, han ajudat també a elevar el llistó de creativitat. No és només un festival, sinó una lliçó ètica i estètica, perquè ha dissenyat nous panorames de vivències, noves estratègies de reflexió, maneres noves de qüestionar el present i d’afrontar el futur, des de la implicació social a la llavor que s’ha plantat a les escoles. No és un miracle, perquè els miracles no existeixen en el món de la cultura i el teatre. Només són reals l’emoció i la continuïtat en la reverberació del cruixit d’una fusta a l’escena. És un regal, un prodigi, una epifania tardoral.