11-S: no seguem res!

“Yo no odio el catalán. Me encanta. Es una lengua bucólica y rural que me recuerda a los pastorcillos de Ovidio con sus flautines y sus hortalizas jugosas. Pero la uso para lo que sirve y según sus posibilidades. Eso no es odiar.” Qui escriu això és Ángel Escolano, advocat, president de Convivència Cívica Catalana. No perdrem gens de temps a valorar ni la mala llet ni la solvència intel·lectual d’aquest tipus. El que importa de debò és adonar-nos que ja ens tenen on volien: en un procés d’occitanització que els colons esperen culminar ben aviat. Visitant Occitània, molts hem comprovat la vergonya i la manca de punt d’honor que sent gran part de la població envers la pròpia llengua. Un patuès, en diuen els francesos. Una parla (ja ni llengua) de pastors de vaques, sense història ni prestigi literari, els han inculcat. Bé, a això ha dut la bonhomia dels nostres germans culturals. Un poble que canta, com a himne, a un “aucellon dejós ma fenestra” que cerca amoretes més enllà de les muntanyes, ja em diràs com s’ha d’acarar a la jacobina mala bava dels francesos. Llirisme, vet-ho aquí. S’han quedat sense història, sense literatura, sense llengua i sense identitat, oi? Doncs potser que n’aprenguem. Contra la indigència intel·lectual dels nostres colons, no serveixen pedagogies ni brandar cap raó moral. El que cal és abstreure-se’n, isolar-se, fer-se una campana de vidre i esforç, molt d’esforç i disciplina per escapar de la nostra indigència (que també en tenim!) i retornar la llengua al prestigi literari i de pensament que havia guanyat. Mentrestant, quin remei, mentalitat de gueto: aïllar els nostres escolars de tot intent d’assimilació. Dues línies separades a primària i secundària. I a mesura que amb la revifalla de la nostra cultura l’orgull de poble i de nació retorni al jovent, gimnasos, molts gimnasos per muscular. I rugbi, per placar atacs en equip. I arts marcials, per heure-se-les en privat. Dilluns, dimecres i divendres, Ovidi i alta cultura, és clar que sí. Però dimarts, dijous i dissabtes, a entomar els colps sense fer el ploramiques i a tornar-los per partida doble. Que les generacions que pugen seguin cadenes quan convingui fer-ho i que no es limitin a cantar-ho amb veu atiplada.