A la tres
Lamine Yamal
El fenomen que suposa l’eclosió de Lamine Yamal és inaudit. Serà interessant veure com gestionen, no a Barcelona, sinó a Espanya en general, l’impacte d’aquest vailet. Resulta que és una altra joia, com Messi, sorgida del planter del Barça. Florentino i tots els amics de la central lechera encara s’estan preguntant com és que totes les grans joies de la lliga espanyola dels últims temps han sorgit de can Barça. Mediàticament aquest fet et juga en contra fora de Catalunya. Públicament no ho dirà ningú, però la seva aparició és una puntada a les parts nobles de la capital.
El debut a la selecció espanyola absoluta de Yamal, que a més va fer el seu primer gol, ha estat una qüestió política. El jugador és tan català com tots nosaltres, però també té el passaport marroquí, i el seu pare ja havia expressat públicament la il·lusió que li hauria fet que el noi defensés la samarreta del seu país d’origen. La presència de Yamal a l’equip espanyol no és aplaudida per tothom. El dia del partit vam veure piulades racistes de votants de dreta i extrema dreta que defensen que realitats com la d’aquest jugador demostren que la invasió islàmica és un fet, com també ho diu una alcaldessa catalana ben coneguda.
Lamine, nascut i format al barri de Rocafonda, un dels més pobres de Mataró, ja sap què és el racisme, com altres jugadors negres o magribins que són insultats en categories de base. Per això el seu pare –des d’aquí la meva ovació– va estimbar una parada de Vox l’any passat.
Dit això, si les expectatives es compleixen, cauran, literalment, una pluja de milions a la família del jugador. Es convertirà en un nou Neymar o serà capaç de no oblidar els seus orígens i invertir personalment una mínima part d’aquests recursos a Rocafonda, un indret que diu que encara estima. Que el triomf d’aquest jove revertís en camps de futbol, escoles, més assistència social, campanyes contra els energúmens i solidaritat amb el país d’origen, m’ajudaria a recuperar la fe en aquesta dissortada humanitat nostra.