El voraviu
Ni suecs ni finesos
Els nòrdics no entenen la pressa que li ha entrat a Espanya pel català
Deuen pensar que ens entendrirem i bavallarem quan llegim i sentim que el govern espanyol està disposat a pagar els costos que ocasioni que el català sigui llengua oficial de la UE. Els del català, els del gallec i els de l’euskera, de fet. Vivim dies de barra lliure! Després ja vindran les rebaixes! De moment esperen que els cantem amb alegria per la generositat exhibida. “Que bones són les germanes carmelites! Que bones són, que ens porten d’excursió!” I un be negre amb potes rosses, que diria l’àvia Neus. No s’ho creuen ni ells. Massa pressa, pensen els suecs i els finesos, que no veuen el sentit de la urgència sobtada per una qüestió que ja era com és ara fa 38 anys, quan l’Estat espanyol va ser admès a la UE. Com és que ara és urgent si en 38 anys no n’han dit ni ase ni bèstia? Com és que ara es brinden a pagar els costos de l’oficialitat europea si durant 40 anys han argumentat que no es feia a Espanya perquè els costos eren prohibitius? Els nòrdics temen que el sud els vol tornar a fotre. Sospiten que han tornat a activar la devoció per la picaresca, i demanen explicacions, tranquil·litat i temps. La dimensió de gran estadista de Pedro Sánchez l’han forjat i la relaten una legió d’escolanets i canonges que circulen agafats de la seva mà, sobreviuen embocats a la seva menjadora i l’ajuden a universalitzar el “tites, tites” a les grans borses de vots. Però trucs de màgia tan banals i barroers rellisquen molt als de nord enllà.