Opinió

Tal dia com avui

Josep Maria Espinàs

Ovella i ramat

La notícia pot ésser llegida de dues maneres: com a fet ramader, o sigui literalment, o com si fos una paràbola política.

Vuit-centes quaranta ovelles han mort, prop de Solsona, en estimbar-se per un barranc de 150 metres. Aquest desastre ramader ha estat provocat, sorprenentment, per dos gossos desconeguts que van dur el ramat fins a un precipici, al qual saltà la primera ovella; darrera d’ella, més de vuit-centes la van seguir per l’estimball. Diuen que encara hi ha hagut sort, perquè tot el ramat estava format per 2.400 caps.

Això vol dir, doncs, que en algun moment hi hagué una ovella que “trencà la unitat”. Alguna ovella que es negà a continuar la marxa que imposaven els dos gossos, i la seva frenada, la seva actitud, provocà inevitablement cops i desconcert en la resta del ramat, però el salvà.

El problema de la unitat és molt important, i molt delicat. La “unitat” és una d’aquelles paraules que fàcilment omple la boca, i una bandera verbal que sempre fa quedar bé. No es pot negar que la unitat té, en molts casos, un gran valor moral o polític i que els oprimits i marginats troben en la unitat l’esperança, i a vegades el camí, de superar la seva situació. La cohesió instintiva dels poderosos és evident arreu del món, i es podria dir que la força dels qui abusen de la seva potència consisteix, simplement, en la desunió dels qui la pateixen.

La unitat té cara i creu, doncs, i no és gens fàcil de saber quan es predica la unitat a fi de bé i quan es predica indesitjablement, quan la unitat és alliberadora o quan és esclavitzadora, quan és un impuls que multiplica les possibilitats individuals o de grup, o quan és una paràlisi que les congela. En nom de la unitat s’imposen dictadures, i en nom de la unitat es lluita contra les dictadures.

El problema –i per això deia que és un tema delicat– és que cadascú de nosaltres, des del president Tarradellas a qualsevol ciutadà, passant pels líders i els militants dels partits, té el seu concepte de “la unitat que cal”, i és fàcil caure en la temptació de condemnar els qui no la veuen de la mateixa manera.

M’agradaria saber per què una ovella decidí de no estimbar-se amb la resta del ramat i es convertí en “testimoni de contradicció”; penso en la recent cançó d’en Llach, “Somieu”: “més val així, amb tota la nostra condició humana” –que és contradictòria– “que no un ramat de xais, sotmès al càlcul dels ordenadors d’interessos”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.