Ovella i ramat

La notícia pot ésser lle­gida de dues mane­res: com a fet rama­der, o sigui lite­ral­ment, o com si fos una paràbola política.

Vuit-cen­tes qua­ranta ove­lles han mort, prop de Sol­sona, en estim­bar-se per un bar­ranc de 150 metres. Aquest des­as­tre rama­der ha estat pro­vo­cat, sor­pre­nent­ment, per dos gos­sos des­co­ne­guts que van dur el ramat fins a un pre­ci­pici, al qual saltà la pri­mera ove­lla; dar­rera d’ella, més de vuit-cen­tes la van seguir per l’estim­ball. Diuen que encara hi ha hagut sort, perquè tot el ramat estava for­mat per 2.400 caps.

Això vol dir, doncs, que en algun moment hi hagué una ove­lla que “trencà la uni­tat”. Alguna ove­lla que es negà a con­ti­nuar la marxa que impo­sa­ven els dos gos­sos, i la seva fre­nada, la seva acti­tud, pro­vocà ine­vi­ta­ble­ment cops i des­con­cert en la resta del ramat, però el salvà.

El pro­blema de la uni­tat és molt impor­tant, i molt deli­cat. La “uni­tat” és una d’aque­lles parau­les que fàcil­ment omple la boca, i una ban­dera ver­bal que sem­pre fa que­dar bé. No es pot negar que la uni­tat té, en molts casos, un gran valor moral o polític i que els opri­mits i mar­gi­nats tro­ben en la uni­tat l’espe­rança, i a vega­des el camí, de superar la seva situ­ació. La cohesió ins­tin­tiva dels pode­ro­sos és evi­dent arreu del món, i es podria dir que la força dels qui abu­sen de la seva potència con­sis­teix, sim­ple­ment, en la desunió dels qui la patei­xen.

La uni­tat té cara i creu, doncs, i no és gens fàcil de saber quan es pre­dica la uni­tat a fi de bé i quan es pre­dica inde­sit­ja­ble­ment, quan la uni­tat és alli­be­ra­dora o quan és escla­vit­za­dora, quan és un impuls que mul­ti­plica les pos­si­bi­li­tats indi­vi­du­als o de grup, o quan és una paràlisi que les con­gela. En nom de la uni­tat s’impo­sen dic­ta­du­res, i en nom de la uni­tat es lluita con­tra les dic­ta­du­res.

El pro­blema –i per això deia que és un tema deli­cat– és que cadascú de nosal­tres, des del pre­si­dent Tar­ra­de­llas a qual­se­vol ciu­tadà, pas­sant pels líders i els mili­tants dels par­tits, té el seu con­cepte de “la uni­tat que cal”, i és fàcil caure en la temp­tació de con­dem­nar els qui no la veuen de la mateixa manera.

M’agra­da­ria saber per què una ove­lla decidí de no estim­bar-se amb la resta del ramat i es con­vertí en “tes­ti­moni de con­tra­dicció”; penso en la recent cançó d’en Llach, “Somieu”: “més val així, amb tota la nos­tra con­dició humana” –que és con­tra­dictòria– “que no un ramat de xais, sotmès al càlcul dels orde­na­dors d’interes­sos”.