Tribuna
A veure avui...
En poc temps he estat testimoni de tres situacions lingüístiques en tres entorns diferents que m’han fet rumiar. La primera, en un hospital on he passat força estones en els darrers mesos per circumstàncies familiars. Allà em vaig fixar en un infermer i una infermera, tots dos catalanoparlants, que per separat se’ns dirigien sempre en català, tant a la pacient com als acompanyants. Quan interactuaven entre ells o compartien tasques, però, es parlaven exclusivament en castellà. En una altra ocasió, vaig estar amb un grup de famílies, totes catalanoparlants, entre les quals es trobaven dues noies que quan parlaven entre elles es passaven sistemàticament al castellà. Em va semblar curiós i els vaig preguntar a què es devia. Em van dir que s’havien conegut en una colla d’amics que parlaven en castellà (segurament perquè un dels deu de la colla no era catalanoparlant) i ara se’ls feia estrany canviar de llengua. I la tercera situació, la més indignant, la va patir una persona estrangera que vam tenir uns dies amb nosaltres a Catalunya i que està fent l’esforç d’aprendre, alhora, el català i el castellà. Resulta que se li va adreçar un desconegut a la platja i ell li va contestar en el poc català que sap. El desconegut el va menystenir dient-li que ja li podia parlar en castellà, que ell estava fart dels independentistes, que eren molt pesats.
Són exemples de persones que no és que canviïn de llengua mecànicament per incomoditat o “per educació”, com s’acostuma a denunciar des de la militància lingüística –la Carme Junyent ja havia comptabilitzat militants i indiferents–, és que consideren que s’ha de fer servir el castellà per a les coses importants. Que tant els fot emprar una llengua o una altra. O que directament hi renuncien perquè l’associen a una opció política determinada. A veure avui. Esperem que avui es comenci a debatre la possibilitat que el català entri en el llistat de llengües oficials de la UE que estableix el Reglament 1/1958 del Consell Europeu. Pot ser un dia transcendent per a la protecció, la percepció social i el futur del català. Per l’autoestima. No demanem que ens permetin usar el català de tant en tant en un gest de gràcia de les institucions. El que volem és ser oficials, ser iguals. Perquè resulta que, si no ets oficial, ets una llengua petita, d’estar per casa, que la gent jove no farà cap esforç per defensar. I si ets oficial, et faràs sentir en llocs importants on es tracten temes importants, seràs traduïda a altres idiomes, publicada en papers oficials i tindràs presència als webs institucionals. Tan important és que els electes catalans puguin usar el català en els plens i les comissions, com la publicació digital de legislació i informació. Ja sabem que la majoria dels ciutadans no segueix amb delit l’activitat parlamentària europea; però sí que per a molts àmbits de la nostra vida és important trobar les comunicacions oficials en la nostra llengua, sobretot ara que Google no ens fa la cobra als que fem les cerques en català.
A veure avui què passa a la reunió de Brussel·les. No tenim gaires padrins que ens defensin dins de l’òrgan europeu que ho ha de decidir. Ja se sap que, en el terreny internacional, costa fer-se valdre si no tens un estat. No és una qüestió de mida, perquè tenim un nombre més gran de parlants que altres llengües reconegudes a Europa. És una qüestió de voluntat política del conjunt d’estats, perquè la resolució depèn de la unanimitat dels membres del Consell. Ara sembla que, tot i els valors de l’humanisme i el respecte per la diversitat cultural que fonamenten la Unió, hi ha algun estat que té reticències econòmiques. Com si nosaltres no contribuíssim a l’economia europea! Trobem empatia o trobem només interès puntual per necessitat de suport polític, és igual. En tenim prou que ens deixin sobreviure i ens tractin amb respecte i dignitat.
Encara que sigui tard, si és positiva, la resolució serà benvinguda. I si dic que és tard no és només perquè fa anys que els catalans som europeus amb tots els deures però sense tots els drets. També em sap greu que la Carme Junyent no ho pugui veure. Ella ens va ensenyar a valorar totes les llengües, també les minoritzades i les amenaçades. Ens va ensenyar a viure i a morir en la llengua pròpia. I ara m’agradaria pensar que, si hi ha un cel, hi haurà entrat parlant en català amb sant Pere. Segur, que ja se sap que els catalans tenim el cel guanyat. Gràcies, Carme. També per l’últim consell que ens vas voler deixar: que no perdem el temps. Doncs vinga, anem per feina!