Sant tornem-hi

“Sem­pre s’ha tirat sorra al damunt del cen­tre d’art Santa Mònica.” Recu­pero el titu­lar de l’entre­vista que vaig fer el 2019 a Josep Miquel Gar­cia, el pri­mer direc­tor de la ins­ti­tució del cap­da­vall de la Ram­bla, cre­ada el 1986. Tots els can­vis de direcció i de model (després de Gar­cia van fer-hi fei­nes Fer­ran Baren­blit, Vicenç Altaió, Jaume Reus i, actu­al­ment, Enric Puig) han estat traumàtics, però l’acti­vi­tat, amb encerts i errors, no s’ha inter­rom­put. I tota con­forma un lle­gat que ara m’assa­bento per Fina Duran, exco­or­di­na­dora d’expo­si­ci­ons de l’espai (1987-2017), que fa nosa. Duran ha publi­cat un arti­cle a El Temps de les Arts en què denun­cia que s’ha des­man­te­llat la petita sala on es con­ser­va­ven els catàlegs, els lli­bres i els dos­si­ers de les expo­si­ci­ons pro­gra­ma­des durant aques­tes qua­tre dècades, i tot per des­ti­nar-la a magat­zem d’apa­rells audi­o­vi­su­als. A qui molesta la història de Santa Mònica? El cen­tre no ha tar­dat a res­pon­dre en un comu­ni­cat que no s’ha llençat res, que part de la docu­men­tació de l’arxiu intern s’ha digi­ta­lit­zat i que els ori­gi­nals en paper es pre­ser­va­ran a par­tir d’ara a l’Arxiu Cen­tral del Depar­ta­ment de Cul­tura. Que em per­do­nin la des­con­fiança però és que n’hem vist per­dre molts, de llençols, en buga­des simi­lars.