El relleu a la Cambra de Comerç

Després d’un mandat amb una gestió amb la vista sempre posada en l’eix nacional tant per part de Joan Canadell com de Mònica Roca, la Cambra de Comerç de Barcelona fa un tomb cap a plantejaments més heterodoxos dins del món empresarial i tornarà a ser dirigida per una candidatura amb més pes de la gran empresa, pels representants del que es coneix com ‘establishment’. Ho han decidit tan sols el 2,8% dels cridats a votar en les eleccions de dimecres. Si el 2019 hi va haver qui va qüestionar la legitimitat del triomf de la llista que impulsava l’ANC perquè només l’havia votat el 4,5% dels electors –i aquella era una bona dada en el context històric–, la participació actual hauria de motivar algunes actuacions urgents per evitar que es cronifiqui i acabi sent un motiu de descrèdit, aquesta desmobilització. Que Eines de País no ha mobilitzat gran part dels suports de fa quatre anys és un fet. Tampoc hi ha ajudat que no ha pogut evolucionar cap a una autèntica transversalitat entre l’empresariat independentista, més enllà del suport explícit de l’ANC. En quatre anys al capdavant de la Cambra –i amb una duríssima pandèmia pel mig–, l’equip ara derrotat ha aconseguit sacsejar antics hàbits, reforçar la presència dels actors més petits i aprofundir en la democratització dels mecanismes de l’organització, però per sobre de tot ha dotat d’una orientació dual l’acció de la Cambra, que a banda de ser una eina del sector econòmic, també s’ha posat a disposició dels interessos del país, i aquesta és una orientació que no hauria de tenir marxa enrere. El futur president, Josep Santacreu, s’ha afanyat a comprometre’s a mantenir tot el que s’hagi fet de positiu.

L’equip sortint també ha trobat a faltar un instrument que no depenia d’ells, sinó del govern. Es tracta del desbloqueig de la llei de cambres, promoguda pel govern Torra (Junts+ERC), endreçada en un calaix amb motiu de les eleccions posteriors a la inhabilitació del president i mai més rescatada per a tranquil·litat de sindicats i patronals –Pimec s’hi va oposar frontalment– i amb disgust de les mateixes cambres, que comptaven guanyar presència i recursos.