15 són 15
La línia de Molt Alta Tensió (MAT) aragonesa
La setmana passada vam saber que el Ministerio para la Transición Ecológica ha aprovat la Declaració d’Impacte Ambiental del projecte de línia de Molt Alta Tensió que el grup empresarial aragonès Forestalia planeja construir entre l’Aragó i Catalunya. Aquesta línia està concebuda per a transportar l’electricitat generada en macroparcs eòlics aragonesos cap a Catalunya, recorrent vuit comarques catalanes i 40 municipis de les Terres de l’Ebre, el Camp de Tarragona i el Penedès, en un traçat de 275 kilòmetres fins arribar a Begues (Baix Llobregat). Això després que el 2 d’agost passat, en plenes vacances d’estiu, el Butlletí Oficial de l’Estat va donar llum verda a la construcció d’aquesta infraestructura energètica.
Aquest és un projecte envoltat de polèmica a tots dos costats de la frontera. Les forces polítiques aragoneses han denunciat que aquesta línia perpetuaria un model en què unes zones estan al servei d’unes altres, la qual cosa ocasiona perjudicis per al desenvolupament i el benestar. A Catalunya, els agents del territori no veuen amb bons ulls que novament hagin de contribuir tenint en compte que ja tenen ubicats parcs eòlics i centrals nuclears. L’administració catalana fa seves les preocupacions del territori, i posa l’impacte ambiental com a argument central de la seva oposició.
Al marge de les afectacions paisatgístiques, que serien importants, hi ha tot una sèrie d’arguments tècnico-econòmics que fan dubtar de la idoneïtat de la proposta. En primer lloc, si estem parlant d’una inversió que transportarà un bé considerat essencial per als ciutadans, caldria que els poders públics s’asseguressin de regular molt estretament l’activitat de l’empresa. En segon terme, la línia consolidaria una gran distància entre els centres de producció (aragonesos) i els centres de consum (catalans). I aquesta separació entre producció i consum xoca de ple amb la filosofia dels actuals processos de transició ecològica, que busquen aproximar les decisions de producció i consum per tal de fer els individus més proactius en tot allò que té a veure amb l’energia consumida. D’aquí es poden entendre iniciatives com l’autoconsum i autoproducció d’energia, les comunitats energètiques o la diversificació cap a altres fons d’energia. Per últim, i segurament el més urgent hores d’ara, cal disposar a Catalunya d’una capacitat de producció energètica suficient que converteixi el projecte de la MAT en una iniciativa no rentable. Per això, cal desencallar projectes d’energia eòlica que es troben aturats, cal estudiar i tirar endavant alternatives com el projecte de central de cicle invertit entre la Terra Alta i la Ribera d’Ebre, i cal impulsar totes les altres opcions disponibles, com ara l’hidrogen com a font energètica.
Si a Catalunya no som capaços de cobrir les nostres necessitats futures d’energia, ja hi hauran agents de fora disposats a proveir-les. Això, però, va en direcció contrària a la independència energètica.
