El paper del dèficit fiscal en la investidura
Referir-se al dèficit fiscal de Catalunya evoca pantalles passades i estratègies teòricament superades en la relació amb l’Estat espanyol, però mai és sobrer. El càlcul que en fa la consellera Natàlia Mas fa feredat –22.000 milions és mig pressupost de la Generalitat i un 10% del PIB català– però tant o més feridor que la magnitud de l’espoli és que es mantingui en el temps sense cap intenció correctora per part de cap govern espanyol, sense excepció. Dol encara més quan s’acaba de conèixer que, en l’intent desesperat d’investir Feijóo, el PP acaba d’oferir al PNB una millora en la relació fiscal –acord bilateral, per descomptat– entre l’Estat i l’autonomia basca, una proposta que desmunta per sempre més l’airejat i fal·laç argument de la igualtat entre tots els ciutadans de l’Estat. Malgrat tot, moments de negociació d’investidura són una de les escasses oportunitats per plantejar-ho tot sense renunciar a res ni fer fàstic a cap millora encara que porti la vella etiqueta de peix al cove. La succió de recursos es tan flagrant que fins i tot algun sector del PP –amb la boca petita, és clar– admet que entendria un encaix fiscal diferent, tot i que no farà res per propiciar-lo. No és fàcil assolir un tracte just. Si bé el PSOE –com s’ha vist forçat a fer amb la llengua i l’amnistia– haurà de preparar una resposta a les condicions per investir Sánchez, no es pot ignorar que el moment propici per revisar i corregir les balances fiscals va passar, i que un govern teòricament progressista es va posar de nou de perfil i fins i tot va ignorar clams com els dels propis dirigents socialistes al País Valencià i les Balears, que avui ja no governen aquestes dues autonomies també altament castigades per les balances fiscals. I és que aturar la sagnia del 6% anual de diners que marxen i no tornen a Catalunya es percep com un atac a la línia de flotació de l’Estat de magnitud similar a un referèndum d’autodeterminació.
L’espoli fiscal, l’incompliment en l’execució de la inversió estatal pressupostada i l’alta pressió fiscal –si no, les misses no surten– configuren un quadre econòmic diabòlic que s’ha cronificat i que castiga ciutadans i empreses catalanes des de fa dècades.