I sí, se’n parlarà anys

Quan jo vaig néixer, tal dia com avui fa molts anys, l’1 d’octubre era festiu. Es commemorava que l’1 d’octubre del 1936 Francisco Franco havia estat nomenat cap del govern de l’Estat en un acte a la Capitania General de Burgos pels altres pesos pesants del cop d’estat de mitjan juliol –en deien “del 18 de juliol”, tot i que les tropes a l’Àfrica s’havien aixecat en armes el dia anterior–. En aquell acte ja no hi havia alguns dels capitosts de l’aixecament. Accidents estranys van deixar via lliure a Franco, que ja no va deixar de ser cap de l’Estat fins al dia de la seva mort, el 20 de novembre del 1975. De fet era festiu perquè era “la exaltación de Franco a la jefatura del Estado”, encara que la gent ho va rebatejar com “el dia del Caudillo”.

Fèiem broma fa sis anys que, a la llarga, l’1 d’octubre tornaria a ser festiu. Aquell 2017, però, després que molta gent defensés els col·legis electorals per poder-los obrir a temps per a les votacions del referèndum d’autodeterminació, se n’esperava una de grossa. El govern de l’Estat havia dit que no hi hauria ni urnes ni votacions i el que ens arribava als periodistes era que sí, que, d’urnes, n’hi hauria i que es podria votar. I a fe de Déu que n’hi va haver, d’urnes, en un dels fracassos més grans dels serveis d’intel·ligència espanyols.

Aquestes setmanes el diari en parla, i molt, d’aquells dies. Jo em quedo amb els records. Tancat a la redacció i seguint el que passava arreu del país. El cens universal, la jugada del president Puigdemont per poder votar –no a Sant Julià de Ramis, sinó a Cornellà del Terri–, les càrregues de la policia i la Guàrdia Civil, la fermesa de molta gent que s’hi va jugar la pell perquè es pogués votar, els ferits, la resistència de tanta gent en tants llocs diferents. Aquell 1 d’octubre va ser un dia històric. El resultat final del qual caldrà esperar molt de temps a qualificar, però és evident que hi va haver un abans i un després. S’hi van recomptar més de 2.300.000 vots, amb un 90,18% que donaven el sí al referèndum. Es calcula que 770.000 vots van ser requisats per la policia.

Sí, es va votar, i sí, va ser un dia històric del qual es parlarà durant molts anys. La gent que havia votat sí volia defensar el resultat. El 3 d’octubre, el país es va paralitzar i va parlar el rei, que va trencar la suposada neutralitat de la corona. Tot quedava clar. Ja s’havia vist com actuaven les forces repressores. Molta gent va rebre i va passar por i ho recordarà sempre. Les escenes no són pròpies d’una democràcia. Van ser desenes i desenes de milers les persones que van defensar el dret a vot amb el seu cos. I en contra del que havia dit el govern de Rajoy, hi va haver urnes i votació. El record d’aquell dia em deixa una sensació agredolça. Bona, perquè el poble va fer allò que volia fer. Dolenta, perquè molta gent va rebre de valent. I perquè es veia venir la repressió que va arribar. Detencions, presó, el 155. També va arribar l’exili. I així estem. Amb l’independentisme barallat, però amb la gent ferma. Els que ho vam viure, encara que fos des d’una redacció, sempre recordarem el dia 1 d’octubre del 2017, un dia històric.