Pinochet, com un vampir, encara viu a Xile

Presentada en la Mostra de Venècia i disponible a la plataforma Netflix, que l’ha produïda, la pel·lícula El conde, de Pablo Larraín, es construeix a partir d’una idea poderosa: Augusto Pinochet és una de les encarnacions d’un vampir que, després de morir falsament, continua vivint a Xile: no li han clavat l’estaca al cor. La idea és potent, perquè, com ha dit el mateix director, és una manera de fer presents les conseqüències del fet que Pinochet va ser un dictador sanguinari que no va ser jutjat pels seus crims: una impunitat que van fer possible tots aquells que van considerar i consideren que el cop d’estat i la maquinària repressiva van ser necessaris per extirpar el “mal del socialisme”, de manera que encara hi ha polítics i una part de la societat xilena capaços de vindicar-lo. Larraín ho sap molt bé, perquè la seva família va donar suport a Pinochet i el seu pare, l’advocat Hernán Larraín, va ser ministre del govern de Sebastián Piñera, un conservador que, sense exercir cap mena de política social en un país on tot és en mans dels interessos privats, va provocar una revolta l’any 2019 que va ser fortament reprimida, tot i que va deixar la llavor que, a través d’una coalició d’esquerres, ha dut Gabriel Boric a la presidència. Tanmateix, la derrota en el referèndum que havia d’aprovar una nova Constitució ha debilitat el govern de Boric, que ni tan sols sembla sentir-se amb forces per vindicar la memòria de Salvador Allende, enderrocat pel cop d’estat que va tenir lloc fa cinquanta anys. Mentrestant, la dreta se sent forta, liderada per un pinochetista declarat, José Antonio Kast, que va estar a punt de guanyar les eleccions presidencials i que afila els ullals.

El cas és que Larraín també vol dir una altra cosa amb la idea de presentar Pinochet com un vampir. Durant la dictadura, Xile es va convertir en un laboratori del neoliberalisme més salvatge, un país on fer-se ric impunement a costa de la misèria dels altres. És cert que no pas d’una manera substancialment diferent de la d’altres països amb una aparença de règims democràtics, cosa que Larraín també fa present amb una altra figura vampiresca que no revelaré pensant en qui no hagi vist la pel·lícula. De fet, el sistema econòmic ultraliberal, amb un estat sense a penes sanitat ni educació públiques, instaurat durant la dictadura de Pinochet, s’ha mantingut després de la restauració de la democràcia a Xile: no el va combatre la socialista Michelle Bachelet i tampoc en sembla capaç Boric. Un sistema que ha permès “vampiritzar” i, com es diu literalment en el film, robar. El mateix Pinochet va ser un gran lladre: va reunir una gran fortuna, dispersa en accions i comptes bancaris a l’estranger. En el film de Larraín, la dona (una mena de Lady Macbeth) i els fills de Pinochet busquen els diners desesperadament. No només ells volen els diners robats. O continuar robant, tal com permet el capitalisme. Sobre la corrupció moral que va deixar en herència Pinochet, a El conde (una referència a Dràcula) s’assegura: “Més enllà dels morts, la seva obra ens va convertir en herois de la cobdícia.”

Però també hi ha els morts i això no es pot oblidar. En el film, amb una fotografia en blanc i negre d’Ed Lachmann que remet al cinema expressionista alemany habitat per vampirs i altres personatges amb voluntat de dominació, Pinochet viu en un casalot envoltat de tombes als afores de Santiago de Xile. Té com a criat un personatge anomenat Krasnoff, que remet directament a un criminal real: Miguel Krassnoff Martxenko, un militar net d’un general blanc rus que, després de ser-li perdonada la vida per Trotski, es va establir a Àustria, on es va fer nazi, com el seu fill. Capturats tots dos pels anglesos, van ser deportats a l’URSS, on van ser executats. Per Miguel Krassnoff, els comunistes són els culpables de tot i, després del cop d’estat de Pinochet, va executar una mena de venjança: el mal s’encarnava en els partidaris d’Allende, i altra gent d’esquerra, de manera que va procedir a eliminar-los.

Krassnoff va ser un dels principals responsables de la màquina de torturar i matar de la dictadura xilena. En el film continua servint Pinochet, mentre que en la realitat compleix condemna pels seus crims: diuen que en una presó que és com de luxe, però almenys ha estat jutjat. El conde no només conté una idea potent, sinó que diu amb contundència unes quantes veritats sobre uns assassins. Llàstima, en tot cas, que, seguint el gènere, es complagui tant en caps aixafats i liquadores de cors sagnants.