Te la compro, Feijóo

Les ocurrències estan molt bé quan toca ani­mar un sopar entre amics més aviat tediós, però quan un té res­pon­sa­bi­li­tats públi­ques, o aspira a tenir-les, cal un punt de prudència abans de dei­xar anar segons què. A Alberto Núñez Feijóo tot aquest tràngol de la inves­ti­dura fake se li ha fet molt llarg, tot i que en honor a la veri­tat s’ha d’adme­tre que en alguns moments del debat a les Corts va arri­bar a estar bé i tot. No es pot dir, però, el mateix de qui li ha escrit els dis­cur­sos. Perquè algu­nes de les refle­xi­ons o pro­pos­tes llançades en nom d’algú que aspira a pre­si­dir el govern d’un estat, encara que sigui l’espa­nyol, han estat si més no inau­di­tes, per no dir xocants. I, de totes, la més inver­sem­blant ha estat aquesta de tipi­fi­car un nou delicte al Codi Penal sota l’epígraf de “des­lle­ial­tat ins­ti­tu­ci­o­nal”. Al PP no costa gaire, o gens, veure’l venir. I no cal ser gaire pers­picaç per asse­ve­rar que aquesta for­mu­lació no és més que una pixada fora de test per ali­men­tar aquell dis­curs cavernós que clama més lle­nya con­tra l’inde­pen­den­tisme. Res de nou. Que això sigui així, però, no emmas­cara l’error monu­men­tal que ha estat haver rega­lat amb tanta doci­li­tat a la dreta espa­nyola aquesta eti­queta de “cons­ti­tu­ci­o­na­lista” de la qual tant es vanta. Bàsica­ment perquè si hi ha algú que menysté sis­temàtica­ment els prin­ci­pis i drets de la carta magna són ells. Perquè, per dir-ne un, podríem començar amb l’arti­cle 14, que pre­gona que tots els espa­nyols són iguals davant la llei, i com­pro­var què diuen, i fan, els popu­lars res­pecte a les mar­tin­ga­les de l’emèrit. I, així, podríem seguir amb el 18, que pro­te­geix el secret de les comu­ni­ca­ci­ons (Pega­sus); el 31, que insta a sufra­gar entre tots les des­pe­ses de l’Estat (mesu­res de gràcia amb els eva­sors fis­cals); el 44, que defensa l’accés a la cul­tura (apu­jar l’IVA al 21%), o el 47, que pre­gona el dret a un habi­tatge digne (por­tar al TC les lleis que regu­len el llo­guer). I així, anar sumant. Que dormi tran­quil·la la Cons­ti­tució, que amb defen­sors tan “lle­ials” només li toca espe­rar el petó de Judes.