El dia que l’Estat va tenir por

He escrit sobre la prèvia del referèndum d’autodeterminació, el dia 30 de setembre, un dia tens, avantsala de la por, que n’hi havia, i de la glòria, que s’albirava. I va¡g escriure del dia del referèndum, l’1 d’octubre, un dia que recordarem molts anys, passi el que passi en un futur immediat. Pel tracte rebut, per l’execució de l’“A por ellos”, i perquè va ser un dia que més de dos milions i mig de votants van anar-hi, a les urnes. Però sobretot perquè molts catalans van patir a la seva pell els cops rabiüts de gent vinguda de fora que expressava d’aquesta manera (complir ordres, en deien) la seva ràbia per no haver pogut impedir el referèndum i per no haver sabut trobar les urnes. El dia 2 va ser tens. I va arribar el 3 d’octubre. Escric sense consultar l’hemeroteca perquè no és important la precisió literal del que vull dir sinó el record que me’n va quedar. Aquell va ser el dia que l’Estat va tenir por. Va tenir por d’una part important dels ciutadans de Catalunya, que van ocupar el carrer.

Mai havia vist tanta gent en una manifestació. Mai. Parlo de la ciutat de Girona, però valdria per d’altres punts del país. Amb els companys de la redacció volíem anar al centre de la ciutat, sabent que trobaríem moltíssima gent, però allò es va multiplicar. Girona i el país es van paralitzar. I jo crec que això sí que va fer por a l’Estat, que va mobilitzar encara més policies, tenia a la rereguarda l’exèrcit, i va decidir treure el santcristo gros al vespre. Ells que diuen que defensen la Constitució, però només quan els interessa, la van pervertir utilitzant el símbol del règim del 78. Ja no és Joan Carles, una figura ara a l’exili que era un viva la virgen però que a alguns els feia gràcia. Un rei que volia fer la seva vida, i la va fer, fins que va quedar astorat que el volguessin controlar. Per això s’havia vestit de militar el 23-F i havia enviat alguns dels seus a la garjola? No, el campechano ja no hi era. Hi era el seu fill. Diuen que s’assembla a la mare. Ens l’han presentat com el preparado, però en realitat ha fet com molts, que no ha acabat res d’estudis. Se suposa que el rei regna però no governa. No fa política. I es deu als ciutadans que ell considera els seus súbdits. Aquell dia, però, a consciència o mal aconsellat, i segurament les dues coses alhora, va sortir a la televisió i va fer política perquè considerava que el seu president del govern, Rajoy, no s’hi feia prou. Una simbologia que amenaçava els catalans, a tots, al darrere i un discurs en què es posava al costat d’uns espanyols per anar contra els altres (segons la seva manera de veure les coses). Aquell dia marcarà el seu regnat. Aquell dia el rei va deixar de ser-ho de tots (els que el reconeixien) per ser un rei proper a la ultradreta. Puigdemont va ser clar: “Així no, Majestat.” I gironins que van defensar-lo i col·laborar en la seva fundació a costa de no ser entesos i a voltes vilipendiats, també van aixecar la veu per dir no. L’alcaldessa Colau, que va dir del discurs que era “irresponsable i indigne”. Aquell dia va marcar un abans i un després. Després hi va haver condemnats a presó i gent a l’exili. Ara estem en un mentrestant. Passi el que passi, molta gent recordarà el 3 d’octubre com el dia que l’Estat va tenir por d’una part dels seus ciutadans.