Articles
Cançons i caixes
L'hora del tallat
Dijous, Polònia va dedicar un gag a Lluís Llach reinterpretant algunes de les seves cançons més conegudes amb una lletra d’actualitat: referències a l’apagada, els trens de rodalies, l’aeroport i altres desgràcies amb què ens ha obsequiat el govern de Madrid. Amb una melodia diferent, els guionistes de Polònia també haurien pogut posar una lletra com aquesta:
“Treballem a Barcelona
per mantenir els de Madrid.
Pro ha vingut la resistència
i podem dir: bona nit!
D’empleats i dropos
no en mantindrem més,
que han tancat les caixes
tots els botiguers.”
Excepte pels dos darrers versos, la lletra seria del tot actual, oi? Però no és d’aquest estiu. És la lletra d’una cançoneta popular que es cantava a Barcelona el 1899, a l’època del famós tancament de caixes, i que recull Josep Pla al seu llibre Francesc Cambó.
La història es repeteix, com diu el tòpic? Estem igual ara que el 1899? Mirem-ho. Josep Pla explica els orígens de la qüestió: “S’havien fet les guerres colonials, i la desmembració de Cuba i de Filipines era una realitat. El ministeri, per tant, s’havia d’enfrontar, tard o d’hora, al contribuent. Aquest xoc, a Catalunya especialment, era de resultats imprevisibles”. De moment, això s’assembla a l’actualitat: només cal canviar Cuba i Filipines per Extremadura i Andalusia, i tot quadra.
Pla continua: “Aquest xoc és el que s’anomena vulgarment el tancament de caixes, moviment importantíssim, que fou dirigit pel senyor J. Marian Piretas, secretari que fou en aquella època de la Lliga de Defensa Industrial i Comercial de Barcelona”. De resultes del tancament foren empresonats alguns riquíssims pròcers de Barcelona, com Eusebi Güell i Emili Vidal i Ribas. En això, el paral·lelisme amb l’actualitat s’esvaeix. Se’m fa completament impossible imaginar que els senyors de Foment, del Cercle d’Economia o de la Cambra de Comerç estimin prou Catalunya per passar per la presó.
Pla afegeix: “Els diputats catalans (...) s’estimaren més quedar bé amb els governants que els havien encasellats que amb els contribuents catalans”. L’actitud dels polítics del 1899 sí que seria vigent el 2007. Si, per una rara casualitat, la societat civil es rebel·lés, segur que els polítics catalans acabarien donant-los l’esquena i pactant amb Madrid a canvi d’alguna fotesa. I és que, a Catalunya, els presidents de la Generalitat només es tornen ferms i reivindicatius quan es jubilen.
Ara Pujol i Maragall s’emprenyen, es posen seriosos i treuen el fantasma del tancament de caixes. Per què ara? Per què no abans, quan manaven? I el millor és que, mentre, Carod mira cap a una altra banda i Artur Mas dissimula. Hi ha qui diu que el tancament de caixes del 1899 va fracassar perquè li faltava un suport polític: el catalanisme. No sé prou història per saber-ho. Però és clar que, avui, si hi hagués un altre tancament de caixes, el catalanisme de CiU i ERC no serviria de res.
“Treballem a Barcelona
per mantenir els de Madrid.
Pro ha vingut la resistència
i podem dir: bona nit!
D’empleats i dropos
no en mantindrem més,
que han tancat les caixes
tots els botiguers.”
Excepte pels dos darrers versos, la lletra seria del tot actual, oi? Però no és d’aquest estiu. És la lletra d’una cançoneta popular que es cantava a Barcelona el 1899, a l’època del famós tancament de caixes, i que recull Josep Pla al seu llibre Francesc Cambó.
La història es repeteix, com diu el tòpic? Estem igual ara que el 1899? Mirem-ho. Josep Pla explica els orígens de la qüestió: “S’havien fet les guerres colonials, i la desmembració de Cuba i de Filipines era una realitat. El ministeri, per tant, s’havia d’enfrontar, tard o d’hora, al contribuent. Aquest xoc, a Catalunya especialment, era de resultats imprevisibles”. De moment, això s’assembla a l’actualitat: només cal canviar Cuba i Filipines per Extremadura i Andalusia, i tot quadra.
Pla continua: “Aquest xoc és el que s’anomena vulgarment el tancament de caixes, moviment importantíssim, que fou dirigit pel senyor J. Marian Piretas, secretari que fou en aquella època de la Lliga de Defensa Industrial i Comercial de Barcelona”. De resultes del tancament foren empresonats alguns riquíssims pròcers de Barcelona, com Eusebi Güell i Emili Vidal i Ribas. En això, el paral·lelisme amb l’actualitat s’esvaeix. Se’m fa completament impossible imaginar que els senyors de Foment, del Cercle d’Economia o de la Cambra de Comerç estimin prou Catalunya per passar per la presó.
Pla afegeix: “Els diputats catalans (...) s’estimaren més quedar bé amb els governants que els havien encasellats que amb els contribuents catalans”. L’actitud dels polítics del 1899 sí que seria vigent el 2007. Si, per una rara casualitat, la societat civil es rebel·lés, segur que els polítics catalans acabarien donant-los l’esquena i pactant amb Madrid a canvi d’alguna fotesa. I és que, a Catalunya, els presidents de la Generalitat només es tornen ferms i reivindicatius quan es jubilen.
Ara Pujol i Maragall s’emprenyen, es posen seriosos i treuen el fantasma del tancament de caixes. Per què ara? Per què no abans, quan manaven? I el millor és que, mentre, Carod mira cap a una altra banda i Artur Mas dissimula. Hi ha qui diu que el tancament de caixes del 1899 va fracassar perquè li faltava un suport polític: el catalanisme. No sé prou història per saber-ho. Però és clar que, avui, si hi hagués un altre tancament de caixes, el catalanisme de CiU i ERC no serviria de res.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.