Amnèsia. Oblit. Perdó. Ni oblit ni perdó: aquest fou el crit dels independentistes més abrandats quan algunes veus van començar a parlar d’una mena de reconciliació (entre catalans?, amb la resta d’Espanya?) després de tot el que va succeir durant aquell 2017 que, entre altres coses, va dur algunes persones a la presó i altres fora del país per evitar anar-hi. Ho deien perquè consideraven que el que havia succeït era una manifestació de la sobirania del poble català. Però ni oblit ni perdó és també la consigna dels que creuen, en canvi, que tot el que va passar es resumeix en un seguit de delictes del Codi Penal que el “felón” de Pedro Sánchez ha eliminat per “pacificar” la situació: indults primer, i ara, amnistia, una amnistia sobre l’abast de la qual tampoc hi ha una visió unànime.

Amnistia com a oblit, però potser no com a perdó, doncs. Hi ha, és obvi, dos extrems ideològics que no volen acceptar cap tipus d’oblit i per als quals l’amnistia és inadmissible des del punt de vista jurídic (perquè no hi cap, a la Constitució, o perquè aquesta no és la seva Constitució) però també des del punt de vista polític, perquè –i en això tots coincideixen– si allò que va passar no és delicte, per què no haurien de tornar-ho a intentar? Hi ha també qui la considera constitucional, però políticament inconvenient (Quadra Salcedo) o a l’inrevés, injusta, i potser convenient (Giménez-Salinas). Però pot allò jurídic i allò polític separar-se en un cas com aquest?

De l’amnistia n’hem sabut des de la democràcia en dues ocasions: l’amnistia política de 1977, que ja va ser criticada per alguns en el seu moment (no tothom acceptava la seva bidireccionalitat) però referendada pel Tribunal Constitucional en dues ocasions, i la mal anomenada amnistia fiscal del ministre Montoro, anul·lada per haver-se fet per decret llei i no per llei. Tot i així, el TC va fer una reflexió sobre el fons de la qüestió, que ara partidaris i detractors de concedir-la als protagonistes dels fets de l’octubre de 2017 presenten com a aval de les seves posicions; en poques paraules, l’argument fou que sí, que l’amnistia afecta directament el valor constitucional de la igualtat, però que hi ha raons polítiques de pes que poden permetre al poder legislatiu prendre la decisió de concedir-la. S’empararia, doncs, en el marge de discrecionalitat que caracteritza l’actuació dels poders públics i en el fet obvi que, malgrat dir-se que tots som iguals, la legislació està plena de desigualtats volgudes, moltes de les quals exemples de l’anomenada discriminació positiva? Es pot desigualar per igualar? Doncs la idea seria que també es pot desigualar, de cara al Codi Penal, per part dels que desobeeixen un policia perquè sí i els que ho fan per les seves idees polítiques. Aquests últims no s’entendrien perdonats (indultats) sinó que mai van cometre delicte. S’anomena “derogació retroactiva”, per alguns, però ja es veu que fora més aviat una “derogació retroactiva selectiva”.

D’altra banda, una cosa és discrecionalitat i una altra ben diversa l’arbitrarietat, prohibida en la mateixa norma constitucional, com també ho estan els indults generals. I sí, indults i amnisties són figues de divers paner, no són instruments heterogenis des d’una perspectiva quantitativa, sinó qualitativa, perquè la segona l’atorga el poder legislatiu, molt més lliure que el poder executiu enfront de la Carta Magna; d’aquí es deriva que el Congrés pot amnistiar perquè no hi ha una prohibició constitucional de fer-ho. Seria llarga la llista de matèries que no estan prohibides constitucionalment i que no per això s’acceptaria que el legislatiu les pogués regular vàlidament. Si en general a aquesta mena d’actitud se l’anomena frau de llei, pel que fa als òrgans superiors de l’Estat, fora frau institucional. Per posar un altre exemple, la Constitució conté dos procediments de reforma, un de difícil, i un altre que ho és molt més per a matèries que es consideren especialment rellevants; doncs bé, algú entendria que amb el procediment més senzill es fes una reforma constitucional que eliminés el més greu? Es podria respondre que l’article 168 no està expressament protegit, però sense voler donar idees, no fora això un frau?

Establir per llei que tot el que van fer jutges, fiscals i el mateix TC estava malament a canvi de quatre vots en una investidura. Esborrar el passat penal de qui diu que allò no fou delicte, i que, per tant, ara més que mai, se sentirà legitimat per tornar-ho a fer. La sedició ja no existeix. La resta, per als implicats, tampoc. No sé si l’amnistia ens durà l’oblit. Potser el temps sí.