Fraternitat

Des de fa temps, Isabel Díaz Ayuso fa sentències sobre què és la llibertat. Es podria considerar que des del confinament i les mesures per la pandèmia, però cauríem en l’anècdota dient que el seu concepte de llibertat és prendre una cervesa en una terrassa de Madrid passi el que passi i peti qui peti. Això quan la llibertat que defensa ve de lluny: aquella que permet acumular riquesa a costa de l’augment de les desigualtats i, com és evident per molt que es negui, del desastre ecològic. És la llibertat de pagar al mínim d’impostos possible perquè no importa reduir al màxim les polítiques socials i els serveis públics. És la llibertat, diuen Ayuso i una legió, de triar escola i hospital, sobretot si són privats (finançats, però, amb diner públic, com tantes empreses que mal paguen els seus treballadors i retornen al mínim possible) i et pots permetre sufragar-los. Si no pots, t’hauràs d’acollir a l’ensenyament i la sanitat públics infradotats en nom de la llibertat.

Ayuso, darrerament, també parla d’igualtat. De la igualtat entre tots els espanyols. Descartada la igualtat econòmica i social, què vol dir això? Potser que tots els ciutadans espanyols (ni que sigui per força) siguem iguals d’espanyols o espanyols iguals? Bé, sí, es refereix als suposats privilegis de certes autonomies, cosa que fa riure pensant en la Comunitat de Madrid. Els jacobins parlaven de ciutadans iguals en drets per sobre de les diferències identitàries. És el fals antagonisme que, assumit també per part de l’esquerra, han aplicat molts d’estats per anorrear llengües i cultures. En fi, no és que Ayuso tingui sang jacobina, però, tenint presents els ideals de la Revolució Francesa, només li falta tenir la barra de parlar (i apropiar-se) de la fraternitat.