Diàleg sobre símbols

Un des­co­ne­gut i cor­dial lec­tor dis­crepa de l’arti­cle que vaig publi­car en aquesta pàgina: “Atenció al tipisme.” Hi par­lava de la fri­vo­lit­zació de la cata­la­ni­tat i opi­nava que “hem de des­folk­lo­rit­zar” la ban­dera, hem d’evi­tar que les qua­tre bar­res apa­re­guin en els segells dels Amics de les Xeme­ne­ies i en el paper de les car­tes d’una enti­tat qual­se­vol; caldrà fer enten­dre que l’home­natge a un pin­tor o a un ciclista no s’ha d’aca­bar can­tant Els sega­dors.

El lec­tor creu, en canvi: “Ens hau­ria de fer goig i hau­ria de fomen­tar-se aquesta «fri­vo­lit­zació» i «folk­lo­rit­zació» dels símbols. Folk és ‘poble’, i nosal­tres, el poble, som els pro­pi­e­ta­ris d’aquests símbols i en uti­lit­zar-los és ine­vi­ta­ble llur «folk­lo­rit­zació». Això em recorda –diu– aque­lles pel·lícules ame­ri­ca­nes amb una mossa eixe­rida, amb la ban­dera a les cal­ces i/o al sos­te­ni­dor, mig pit des­ta­pat, ballant i can­tant l’himne naci­o­nal en un esce­nari impro­vi­sat, davant de sol­dats o cam­pe­rols. I és que Amèrica és també nació hete­rogènia i neces­sita que la seva gent s’avesi als símbols i se’ls faci seus.”

Jo com­prenc les raons i els sen­ti­ments d’aquest lec­tor, i durant molt de temps els he com­par­tit. És engres­ca­dor de veure tanta ban­dera per tot arreu, sobre­tot si hom ha cone­gut els temps de la pro­hi­bició. Em sem­bla abso­lu­ta­ment nor­mal que aquests dar­rers anys hi hagi hagut aquesta eclosió; nor­mal i desit­ja­ble. Em pre­o­cupa d’ara enda­vant, em pre­o­cupa que uns símbols naci­o­nals siguin assi­mi­lats, dige­rits i exhi­bits amb satis­facció... quan encara no tenim una plena per­so­na­li­tat política naci­o­nal. Sí, als Estats Units la ban­dera fa tots els papers de l’auca, però ens dife­ren­ciem dels Estats Units en un fet deci­siu: són un estat!

La popu­la­rit­zació d’uns símbols, en el nos­tre cas, no és en si mateixa ni bona ni dolenta. Són símbols de què?

Aquest és el pro­blema. Si ens ena­mo­rem dels símbols en si matei­xos, la popu­la­rit­zació serà folk­lo­rista, en el sen­tit empo­bri­dor i con­for­mista d’aquest mot; embo­li­cant-nos en una ban­dera i can­tant Els sega­dors a la Ram­bla quan el Barça ha gua­nyat el Madrid, ens expo­sem a popu­la­rit­zar una mena de Cata­lu­nya equip de rugbi anglès. Hi ha una altra popu­la­rit­zació pos­si­ble: la dels símbols no pas com a objecte d’hipnòtic con­sum popu­lar, sinó com a tes­ti­moni d’exigència política.

Quan l’amic lec­tor diu que el poble és el pro­pi­e­tari d’aquests símbols, té tota la raó. Però tota pro­pi­e­tat pot ser usada d’una manera justa o d’una manera abu­siva. Equi­vo­cat o no, crec que l’ús abu­siu afe­bleix la pro­pi­e­tat. I ens expo­sem, a còpia de satis­fer-nos amb la mul­ti­pli­cació de ban­de­res, a obli­dar que, si no plan­tem un pal ben sòlid, qual­se­vol dia el vent se les endurà. Tal com han vin­gut.