Entrenament

Pot­ser la pri­mera vegada que es va cele­brar una cursa de car­gols, els qui la van veure, o ho van saber, es van que­dar boca­ba­dats: quina excen­tri­ci­tat! Aque­lla raresa ja es va fent nor­mal, i de tant en tant arri­ben notícies de noves i periòdiques cur­ses de car­gols.

A la que s’ha cele­brat a Cam­pa­net, Mallorca, per quarta vegada hi van com­pe­tir més de trenta atle­tes de la closca, els amos dels quals es van endur copes i pre­mis de l’ajun­ta­ment, de la Caixa d’Estal­vis, etc. La pista de la cursa tenia un metre de llar­gada. El gua­nya­dor va córrer la distància en poc més de sis minuts.

No pen­seu que una cursa de car­gols es fa, com si diguéssim, “a veure què passa”. Els pro­pi­e­ta­ris sot­me­ten els ani­ma­lets a un entre­na­ment sis­temàtic, els donen l’ali­men­tació més adi­ent, els pre­pa­ren, vaja, amb la màxima meti­cu­lo­si­tat. Però no és aquest aspecte el que més em sorprèn. No m’estra­nya l’actu­ació dels ani­mals, sinó la dels homes.

Diuen que una gen­tada assistí amb enorme expec­tació a la cursa de Cam­pa­net. Ara feu l’esforç d’ima­gi­nar-vos tot de per­so­nes pen­dents de la lentíssima marxa d’una tren­tena de car­gols al llarg d’un metre. És el mateix tipus de gent que s’empeny als auto­bu­sos, que tot just el semàfor es posa verd ja toca el clàxon per tal d’inqui­e­tar l’auto­mo­bi­lista que té al davant. Com és pos­si­ble que es passi del ner­vi­o­sisme cons­tant i gene­ra­lit­zat a la paci­entíssima con­tem­plació d’uns car­gols que avan­cen mil·límetre a mil·límetre?

Sem­bla que el més difícil, doncs, és el terme mitjà. Apas­si­ona la velo­ci­tat més frenètica i apas­si­ona la len­ti­tud exa­ge­rada. El màxim i el mínim. L’excés i el defecte. No m’esta­nya­ria que, en el fons, els espec­ta­dors d’una cursa de car­gols no fos­sin gent tran­quil·la, dis­po­sada a pren­dre’s amb paciència la cal­mosa marxa dels ani­ma­lets, sinó uns espec­ta­dors tan exal­tats i taquicàrdics com els fans d’un equip de fut­bol. Encara que pugui sem­blar inex­pli­ca­ble que “ha tin­gut un infart men­tre mirava una cursa de car­gols”.

Jo no sé si entre­nar car­gols per a una cursa és útil, però ho seria molt que els homes ens entréssim a con­tem­plar sere­na­ment cur­ses de car­gols, a seguir amb els ulls el movi­ment dels núvols en l’horitzó, a escol­tar amb atenció les modu­la­ci­ons del vent entre les fulles dels arbres.