Opinió

Tribuna

Petites coses d’octubre

“Intento portar una mena de vida que combini l’eficàcia amb la lentitud i que em permeti prendre una mica de distància de les sensacions del cos i de la ment
“Penso en el món plastificat que reclama un canvi. En la necessitat d’escoltar la gent que estima la terra, d’apagar el mòbil i arrelar

Octubre ja és aquí, amb lectures de tardor que inviten a trobar temps per endinsar-se en llibres que parlen sobre els beneficis de caminar en plena natura (és el cas de Caminar, una filosofia de vida, de Frédéric Gros) i embarcar-se en novel·les d’autors de trajectòria consolidada com Sergi Pàmies, Sílvia Soler i Carlota Gurt. Alguns dels quals són a la meva tauleta del despatx, esperant-me, mentre n’estic llegint d’altres que tenia pendents com ara Cabanes dins el bosc, de Josep Viñas, un relat intrigant en el qual em submergeixo a estones. Octubre també és l’avantsala del record d’unes quantes absències. Ens apropem als vint anys sense la presència física de Miquel Martí i Pol, un dels millors poetes catalans del segle XX, tot i la proximitat dels seus versos, que insten a una mena de pràctica d’autoindagació:

“Viure és aprendre’s // part dedins d’un mateix, mentre observem // com en la placidesa de les coses // se’ns apaivaguen els sentits i ens creixen //

arrels que convertim, a poc a poc //

i sense esforç, en un passat riquíssim.” (Llibre d’absències)

He retornat a aquests versos perquè intento portar una mena de vida que combini l’eficàcia amb la lentitud i que em permeti prendre una mica de distància de les sensacions del cos i de la ment, que sovint fan trontollar la confiança en la pròpia capacitat de fortalesa. Procuro fer pauses i meditar; és un hàbit difícil d’instaurar, que es va afermant a còpia de posar-s’hi. Sempre he defugit receptes i moviments que es posen de moda, com la filosofia slow life que va batejar el crític gastronòmic Carlo Petrini arran de l’obertura dels McDonald’s a Roma. Més aviat és una qüestió d’atenció, d’aturar la xerrameca vertiginosa de la ment, d’escoltar més el cor i ser present en allò que fas. Què suposa, a la pràctica, això que dic? Només una anècdota per il·lustrar-ho. Vaig assistir a principis de mes a la VIII Nit del Gourmet Català, un esdeveniment interessant organitzat pel clúster Catalonia Food Retail, que reconeix el sector alimentari més innovador en un moment complicat pel cost de la matèria primera i de l’energia. M’agrada la idea de donar suport als petits empresaris, poc reconeguts per una societat que no s’adona de la importància de generar riquesa a petita escala partint dels productors locals. La trobada es va allargar durant hores: començava a les cinc de la tarda i a l’entorn de les deu de la nit encara hi érem. Quan ja havia saludat tothom, em vaig escapar a caminar per l’entorn proper al lloc on se celebrava l’esdeveniment, el Mas Marroch de Vilablareix, un poble que té una de les ràdios locals amb vocació cultural més destacades dels Països Catalans i que dirigeix Dídac Romagós. Vaig fer una passejada llarga que em va portar per una carretereta que s’enfila entre els camps.

En un trencant del camí veig una dona gran que guarda un ramat d’ovelles i m’hi apropo. Em rep amb cara de sorpresa: “Vas molt mudada... T’he vist de lluny i m’he dit: «D’on ha sortit, aquesta dona?» Jo no soc pastora, només guardo les ovelles per una estona; el meu marit ja té 90 anys i a vegades l’ajudo...” Quan li pregunto si amb el ramat poden completar la paga de jubilació, contesta: “Ai, manyaga, només en venem per la Festa del Xai, i ens demanen mascles, no volen cap femella... Ara tot és molt complicat, has de demanar cita prèvia, entrar a l’ordinador i fer un escrit per poder matar el bestiar... Si fossis de pagès, no t’agradaria tant el camp.” Li explico que conec prou bé aquest món que està en perill d’extinció, perquè ningú el valora ni en fa cas. “Deus haver de tornar a la festa”, m’acomiada. Li dono les gràcies per la conversa i, de tornada, penso en els orígens pagesos de mig país, en la voràgine d’una economia destructora, en els que s’han ensenyorit a les taules dels despatxos oficials i recepten medicines burocràtiques, en els que arriben de fora buscant la terra de fer pipes, en els que s’esforcen a valorar els productes primaris, com els del clúster al qual m’han convidat. En el món plastificat que reclama un canvi. En la necessitat d’escoltar la gent que estima la terra, d’apagar el mòbil i arrelar. En el refugi del cor i les petites coses: les bones lectures, la música excelsa, el consum sostenible, les caminades.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.