Opinió

A la tres

Fatxes per Barcelona

“El paroxisme va culminar quan l’orador suposadament socialista va barrejar Azaña, Allende el rei, llibertat i dictadura mentre la claca aplaudia

Diu­menge pas­sat a Bar­ce­lona, men­tre bra­mava dalt l’esce­nari de Soci­e­tat Civil Cata­lana amb entu­si­asme mus­so­linià –de Mus­so­lini, no de mus­sol–, va sem­blar que el supo­sa­da­ment soci­a­lista Fran­cisco Vázquez s’aflui­xa­ria en qual­se­vol moment els elàstics Fra­gai­ri­bar­ni­ans per exe­cu­tar amb més como­di­tat la seva depo­sició ver­bal con­tra l’amnis­tia i el dret a l’auto­de­ter­mi­nació. Encara resul­ta­ria estrany veure antics soci­a­lis­tes fer de telo­ners de la ultra­dreta, i de l’encara més ultra­dreta, si no fos perquè ens hi han acos­tu­mat els tris­ta­ment enve­llits Felipe González i Alfonso Guerra. Però la par­ti­ci­pació de Vázquez en la mani­fes­tació Frankens­tein, aquesta sí d’ini­gua­la­ble mons­tru­o­si­tat híbrida, va estar a punt de fer escla­tar el cap dels assis­tents quan va ser capaç de rei­vin­di­car el pre­si­dent repu­blicà Manuel Azaña al prin­cipi del dis­curs i tan­car-lo amb un “¡Viva el Rey!”. El moment cul­mi­nant del paro­xisme Fronkons­tin (més pro­per a Mel Bro­oks que a Mary She­lley) va arri­bar quan l’exal­calde de la Coru­nya i exam­bai­xa­dor al Vaticà va posar-se a la boca el nom d’Allende, el pre­si­dent xilè mort en defensa de la democràcia, i va acon­se­guir que l’aplaudís una claca for­mada en gran part per par­ti­da­ris de Franco, dic­ta­dor ferotge igual com Pinoc­het. És clar que en aquell moment la claca tes­tos­terònica segu­ra­ment l’hau­ria aplau­dit encara que hagués reci­tat La inter­na­ci­o­nal a l’inrevés, posseït per un espe­rit demoníac capaç de con­fon­dre demòcra­tes amb dic­ta­dors, vícti­mes amb bot­xins i soci­a­lis­tes amb fat­xes de tota la vida. Va ser una mani­fes­tació tan legítima com absurda de con­vo­car perquè al cap d’un parell de dies, fora de la sor­tida de to Fran­cisco Vázquez i d’algun altre ter­tulià nostàlgic, ningú se’n recorda. Sí que recor­dem, en canvi, Sal­va­dor Allende i l’avís a la des­es­pe­rada que va fer men­tre els mili­tars col­pis­tes bom­bar­de­ja­ven el Pala­cio de la Moneda: “Pagaré amb la meva vida la lle­ial­tat al poble, m’adreço sobre­tot a les dones cam­pe­ro­les, a les obre­res i a les mares que van creure en nosal­tres i als joves que han lliu­rat la seva ale­gria a la lluita i ara seran per­se­guits. El fei­xisme ja era pre­sent al nos­tre país, la història els jut­jarà.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.