Confiança

Com tothom sap, l’art de la política és aconseguir que sembli perfectament planificat el que és inevitable. Aquests dies, els nostres estimats dirigents estan sigil·losament ocupats a trobar fórmules que els permetin sobreviure a l’endimoniada aventura de formar un govern de coalició que necessita, al damunt, suports de tots colors. Si l’assoliment del poder passa per l’habilitat d’empassar-se gripaus mantenint el somriure, en aquesta ocasió hi ha gripaus per donar i vendre. Només la convicció que qualsevol alternativa seria pitjor pot fer el miracle i fer que un gran arc de Sant Martí empari un nou govern de Pedro Sánchez. Coses més estranyes s’han vist. S’han de construir confiances a tota marxa i contra rellotge. Hi seran a temps? La confiança és un valor molt exclusiu. El lema nacional oficial dels EUA és In God we trust, és a dir, “confiem en Déu”. L’afirmació sembla suggerir que confiar en els homes no és una aposta tan segura. Curiosament, aquesta declaració tan espiritual i solemne és la que apareix ben gravada en un lloc tan prosaic com les monedes i els bitllets nord-americans. Un Déu a favor dels mercaders del temple? Sembla que els polítics americans tenen molt clar que, en Déu, potser s’hi pot confiar, però tots els altres han de pagar en metàl·lic. En aquests dies de negociacions encara ressona l’afirmació que, en aquesta línia, va fer el president Puigdemont: “Han de pagar per endavant.” I en metàl·lic, devia pensar. Aquest és el punt de partida de la confiança mútua que es professen els futurs aliats. Això dona la mesura de la magnitud de l’empresa. Pot passar, doncs, que l’operació faci figa. No cal patir. Els polítics tenen un pla B que, com sempre, Churchill va descriure amb precisió: “L’habilitat política consisteix a anunciar el que passarà demà, la setmana vinent i l’any vinent. I l’habilitat d’explicar, després, per què no ha passat.”