Homenatge als millors estudiants

Llegeixo una notícia sobre l’acte d’homenatge que l’Ajuntament de la meva ciutat, Badalona, ha retut aquesta setmana passada als estudiants que van obtenir les millors notes en les proves d’accés a la universitat. Són 14 nois i 11 noies que el curs passat van obtenir un mínim d’un 9 en la selectivitat. Són, sens dubte, joves amb una trajectòria acadèmica brillant i amb moltes possibilitats de triomfar en la disciplina per la qual s’han decantat. Any rere any, el Departament d’Educació, els ajuntaments i els mitjans d’educació destaquem els millors alumnes, basant-nos en un únic criteri de la nota obtinguda. De tots ells sabem què volen ser quan siguin grans, quines aficions tenen, quantes hores dediquen als llibres i quantes hores dormen quan tenen exàmens. Els posem cara, nom i cognom, i plegats aplaudim el seu esforç i la seva dedicació. Una ovació ben guanyada, sens dubte. Qui no voldria tenir un fill o filla entre els millors estudiants del país? Ara bé, cada cop que llegeixo una notícia d’aquest tipus –tots els mitjans de comunicació perseguim els joves amb les millors notes per tal que ens expliquin la seva experiència–, no puc evitar preguntar-me per quan un reconeixement als estudiants que potser no han vorejat l’excel·lència però han hagut de fer un esforç titànic per obtenir un títol, per accedir a la universitat o a un grau superior o simplement per seguir les classes amb normalitat. Els centres educatius tenen recollides desenes d’històries de nens i joves que remen contra vent i marea, que trenquen estereotips, que ni tan sols tenen un espai digne per estudiar a casa, que no tenen cap ajuda fora de l’aula, i que tenen tant de mèrit com aquells que es mouen en el 10. No mereixen un homenatge?