Yael

Ella, la Yael, va néixer i va créixer en un kib­butz els últims anys sei­xanta. La mare, Mira, era d’una família de Lódz que va acon­se­guir fugir de Polònia men­tre els nazis se’n duien els jueus als camps d’exter­mini. El pare, David, era ori­gi­nari del Bra­sil, on, des de Rússia, havia emi­grat el seu avi patern. Els pares de la Yael es van conèixer a São Paulo i van arri­bar a Israel per tre­ba­llar la terra en la cons­trucció d’un estat soci­a­lista. No va ser com espe­ra­ven. David, que va aban­do­nar el kibuttz per fer cinema, i Mira, tra­duc­tora, van desen­vo­lu­par una consciència crítica davant de l’esde­ve­nir del país, l’ocu­pació de les ter­res i la violència con­tra els pales­tins.

A la Yael, mun­ta­dora cine­ma­togràfica, l’he vist aver­go­nyida davant del mur de Jeru­sa­lem Est, bra­mant con­tra un “estat de merda” que fa la vida impos­si­ble als pales­tins. Pro­fes­sora a la Uni­ver­si­tat de Tel-Aviv, però, no renun­ci­ava a l’espe­rança i va pro­duir films col·lec­tius fets per jueus i pales­tins joves: una manera de tre­ba­llar per la pau. Fa dos dies, la Yael va pas­sar unes hores noc­tur­nes a Bar­ce­lona de camí cap a Arles, on hi ha el marit, Noah, peri­o­dista musi­cal. En els seus ulls es veia l’espant i la des­es­pe­ració. Per ella, els joves assas­si­nats en un fes­ti­val de música, a prop del kib­butz Rei’m, no eren uns pro­vo­ca­dors o uns frívols que balla­ven al cos­tat de la franja de Gaza. Com les altres per­so­nes mas­sa­cra­des en kib­butzs, eren gent de pau i d’esquer­res en con­tra d’un estat ultra­dretà. La Yael vol tor­nar a Tel-Aviv, però, de moment, ha fugit d’un infern per­pe­trat pel nefast Neta­nyahu, i els que li donen corda, i la gent de Hamas, de qui diu que, vivint sota terra, no els importa la vida de la majo­ria dels pales­tins: per això han matat cru­el­ment sabent que la res­posta d’Israel seria un nou acte de barbàrie.