Fora la unilateralitat?

La paraula és unilateralitat. Demanen que els de Junts hi renunciïn. Que renunciïn a la unilateralitat i que els donin els set vots que necessiten per ser investits, reeditar el govern més progressista de la història, i no anar eleccions. Com ho llegeixen, no els enganyo. És possible que considerin que amb la trucada a Junqueras i l’encaixada de mans amb Bildu els dos associats ja hi han renunciat, a la unilateralitat. Ara toca a Junts. No demanen els set vots i a canvi els deixen fer tantes declaracions unilaterals com vulguin, el dia que vulguin i sobre el que vulguin, no. És un concepte nou i revolucionari de la negociació i el pacte. Em fas un favor i a canvi et fots. No fas allò que sempre has cregut que havies de fer si no hi havia forma (com també et diuen que no hi ha) de fer-ho d’altra manera. El que rebla el clau és precisament això. Ells, que són els que haurien d’acordar amb tu com fer-ho de manera negociada, ja diuen que és innegociable. No acordaran mai, i tu renuncies a la unilateralitat i amb els set vots investeixes. I què ets tu, en qualsevol àmbit de vida, si renuncies a la unilateralitat i no tens amb qui arribar a un acord negociat? Quantes unilateralitats individuals i col·lectives varen despenalitzar el divorci, l’avortament i l’apartheid, per dir-ne tres de grosses? Si no soc unilateralista deixo de ser. Renunciar a la unilateralitat és cantar-se les absoltes. Com ser unilateralista no t’obliga a exercir-la, és clar, que aquesta és l’altra.