El mentrestant nacional

Una temença que detecto ara mateix present en el món independentista té a veure amb la possibilitat que l’amnistia desactivi el moviment, que l’oblit –això significa etimològicament la paraula amnistia– faci la feina de tornar-nos a un fals oasi autonomista, on els polítics que haurien rebut la gràcia seran els primers a adormir qualsevol projecte sobiranista, reduint-lo a un joc retòric, a un més endavant de dècades. Perquè després que les condemnes fossin per sedició, i no per rebel·lió, i que hi hagués indults, i no condemnes íntegres, no se sap què se’n podrà obtenir, de tot plegat. Aquelles rebaixes no han portat a res ambiciós, a hores d’ara, no han servit per augmentar l’aposta sobiranista, ni tan sols per apujar el sostre d’autogovern autonòmic ni per fer res vertaderament consistent en clau nacional, tot i la majoria de vot independentista en les eleccions al nostre Parlament.

Es podria suposar que almenys s’aniria pel camí de resoldre l’anomalia dels incompliments estatutaris, o que es milloraria el finançament i es corregirien les irregularitats fiscals, però ni això. Sembla que la política es redueix a arreglar els desperfectes del procés, no a acostar-ne els objectius, i encara menys a atendre l’emergència cultural, el declivi en l’ús del català que percebem arreu, o fins i tot a fer servir els instruments dels quals es disposa ja amb l’autogovern per fer complir la llei a les escoles o instituts, o per gestionar millor l’arribada massiva d’immigració que està desdibuixant el paisatge humà en moltes comarques, afavorint amb aquesta negligència –entre inepta i covarda– que vagin fent forat els discursos populistes, nativistes i grollers.

Fins i tot hi ha qui ens vol fer creure que qui tensa els serveis socials i col·lapsa el transport públic són els immigrants, no l’Estat amb els seus incompliments fiscals, que farien que tot plegat tingués els recursos necessaris per a un funcionament òptim.

On pugui arribar a parar la política catalana si aquests programes i discursos, sobretot en clau nacional, arrelen i agafen volada, serà cosa de veure, per bé que podem augurar que de tot això no en sortirà res de bo, útil, factible ni sensat, ni per a la nació catalana ni per a la més que desitjable convivència.

Perquè la sensació que el país s’està desfent a ulls veients és més que compartida entre les classes mitjanes. Sembla que vam anar al procés com qui va al casino, i en vam sortir pelats, amb una mà al davant i l’altra al darrere, sense ni esma ni energia ni per sostenir la bandera nacional sense sentir-nos en fals. El procés ha aconseguit malmetre fins i tot les paraules amb les quals inevitablement s’ha de fer política, de tal manera que és impossible parlar d’independència, sobirania, referèndum, etc., sense sentir una punta de sensació de ridícul. Per tornar a jugar fort, ens hem de sentir forts. Res més lluny, doncs, que aquesta perpètua sensació d’esllanguiment, derrota i dispersió que es respira des de la tardor del 2017.

El país necessita una nova il·lusió, lideratges que no semblin una broma truculenta ni una repetició de consignes buides, i que el dia a dia no sigui una contínua gestió de la violència lingüística, dels trens avariats i de la gentrificació. El capital moral que es pugui acabalar amb l’amnistia pot servir per guanyar eleccions al Parlament català, i per retornar a un cert pujolisme, a un autonomisme, ara sí, retòricament sobiranista, tanmateix afermat per les condicions que s’estan establint en aquesta nova Transició.

La gestió del mentrestant pot ser molt dolorosa, sobretot veient com el país se’ns dissol entre les mans, com la llengua se’ns desfà entre ignoràncies i filologies. La temptació de la moral, a sentir-se moralment superior, a guanyar la batalla de la superioritat mentre es perd la política, és a dir, mentre la realitat va per un altre cantó però es triomfa en el regne de l’esperit, o dels discursos i els llibres, serà, un cop més, una temptació. El que convindria és fer plans a curt termini, explicar què volem per al país en els propers anys, i fer un gran pacte que inclogui tot el catalanisme, posant la llengua en primer pla, sense la qual no hi ha nació ni, per tant, objectius nacionals.