Conciliar diferències

La freqüència amb la qual fem referència a la con­ci­li­ació deu voler dir que un dels secrets per a la super­vivència o per a una vida plena és el de saber con­ci­liar. Qui més qui menys ha de con­ci­liar una o mol­tes qüesti­ons.

Cal con­ci­liar la família i el tre­ball. Cal con­ci­liar la vida pri­vada i la vida social. Cal con­ci­liar els estu­dis i el lleure. Cal con­ci­liar les obli­ga­ci­ons i l’esbarjo. Cal con­ci­liar molts aspec­tes que si no s’har­mo­nit­zen, es con­cer­ten o es con­cor­den, poden com­pli­car-nos exces­si­va­ment l’existència.

En política, és impor­tant la con­ci­li­ació entre for­ma­ci­ons. Amb la con­ci­li­ació dels dife­rents parers les deci­si­ons mate­ri­a­lit­za­ran molt millor el tre­ball ori­en­tat al bé comú. És a dir, les res­pos­tes dels grups polítics s’ade­qua­ran molt més a les inqui­e­tuds, neces­si­tats i interes­sos dels ciu­ta­dans que els han esco­llit com a repre­sen­tants. L’entesa entre les for­ma­ci­ons que inte­gren un par­la­ment, un ajun­ta­ment o una enti­tat civil aju­da­ria en gran mesura que la soci­e­tat s’iden­ti­fiqués amb les seves ins­ti­tu­ci­ons.

Un altre àmbit en el qual la con­ci­li­ació de les diferències és essen­cial és el de l’escola. L’escola ja no excel·leix només per la trans­missió de conei­xe­ments i valors sinó per la capa­ci­tat de fer arri­bar valors i conei­xe­ments a tot l’alum­nat sense excep­ci­ons. S’han encu­nyat ter­mes com escola inclu­siva i atenció a la diver­si­tat per tal d’ano­me­nar alguns dels rep­tes més difícils actu­als. Es coneix, però, que la diver­si­tat que d’aquesta manera s’esmenta no defi­neix res de total­ment nou. La diver­si­tat és inhe­rent a la mateixa escola des de la seva existència. Són les evidències i el sis­tema d’ense­nya­ment actu­als els que han pro­pi­ciat l’apa­rició d’uns ter­mes tècnics que posen en relleu la volun­tat i la neces­si­tat d’inte­grar aquesta con­ci­li­ació dins del sis­tema edu­ca­tiu.

Pel que fa a la religió, el cris­ti­a­nisme, majo­ri­tari a casa nos­tra, viu de mol­tes mane­res la con­ci­li­ació de les diferències. A grans trets es fa al·lusió al diàleg inter­re­ligiós i a l’ecu­me­nisme. El diàleg inter­re­ligiós es dona entre les dife­rents tra­di­ci­ons reli­gi­o­ses i el diàleg amb les tra­di­ci­ons no cre­ients, les que con­tem­plen la rea­li­tat exclu­si­va­ment des de la raci­o­na­li­tat. L’ecu­me­nisme, en canvi, plan­teja de superar les diferències a par­tir de la pre­missa que la veri­tat és un do. A causa d’això el cristià ha d’esde­ve­nir capaç d’obrir-se, d’inter­can­viar i de dei­xar-se acom­pa­nyar en la seva recerca.

Aquest mes d’octu­bre, el papa Fran­cesc ha ofert una nova mos­tra de volun­tat de con­ci­li­ació en l’Església. Fran­cesc ha con­vo­cat, no un con­cili, sinó un sínode de bis­bes. L’Assem­blea Gene­ral Ordinària del Sínode dels Bis­bes se cele­bra per 29a vegada des que va ser ins­tituïda pel papa Pau VI, l’any 1965, per tal que l’ajudés en el govern de l’Església. Fran­cesc es referma en el seu tre­ball en una Església polièdrica amb la cons­ti­tució del sínode sota el lema Per una Església sino­dal: comunió, par­ti­ci­pació i missió. El papa con­creta les inten­ci­ons del sínode en unes qüesti­ons total­ment inno­va­do­res. Inno­va­do­res pel que fa als par­ti­ci­pants, una assem­blea de bis­bes a la qual no només assis­tei­xen bis­bes sinó també laics i dones (lai­ques i reli­gi­o­ses), que, per pri­mera vegada en la història, tenen dret a vot. Inno­va­dora és igual­ment la dis­po­sició en 35 tau­les rodo­nes dels 464 par­ti­ci­pants del sínode, que han de deba­tre i refle­xi­o­nar sobre les qüesti­ons que prèvia­ment s’han deba­tut en les dife­rents comu­ni­tats. Amb aquesta dis­po­sició tots els par­ti­ci­pants dis­cu­ti­ran les qüesti­ons cara a cara amb el màxim res­pecte a la paraula de cada mem­bre de les 35 tau­les. Es defuig tot per­so­na­lisme i tot auto­ri­ta­risme en les refle­xi­ons.

El papa Fran­cesc vol fer avançar l’Església de forma sino­dal. Lluny tota sem­blança entre el sínode i el fun­ci­o­na­ment d’un par­la­ment o la sim­ple con­cessió d’uns quants per­mi­sos pro­vi­nents del pontífex. No es pot com­pa­rar l’Assem­blea Sino­dal amb un òrgan polític. Es tracta d’una con­vo­catòria en l’espe­rit i cal fer-ne un lloc de gràcia i comunió. El papa vol conèixer de quina manera poden cons­truir tots els bate­jats una Església més par­ti­ci­pa­tiva, oberta i evangèlica.

Con­ci­liar per viure més i millor és una acti­tud per­so­nal que esdevé col·lec­tiva en àmbits com la política, l’edu­cació o la religió. Conèixer casos i exem­ples con­crets de con­ci­li­ació de les diferències per­met que la con­ci­li­ació esde­vin­gui al màxim d’òptima i real pos­si­ble. Per­met una soci­e­tat que sap viure la diferència com una riquesa i de manera paci­fi­cada.