El pare del detectiu Carvalho

Manuel Vázquez i Montalbán va escriure obres de pensament, assajos que encara són citats per autors diversos, va ser un poeta inclòs per Castellet entre els “nueve novísimos”, se’l considera un articulista de primera, tant a Triunfo com a El País, Interviú o l’Avui, i va publicar novel·les d’un gran nivell i d’èxit editorial de les quals particularment destacaria Galíndez i El pianista. Però va tenir un èxit brutal amb la creació de Pepe Carvalho, el detectiu més famós de la història de Barcelona. Diu la llegenda que va ser el seu sogre qui li va dir que, a part d’escriure coses tan complexes, a veure si s’atreviria amb una novel·la de lladres i serenos. El personatge de Carvalho surt a Yo maté a Kennedy (1971), es fa novel·la negra amb Tatuaje i La soledad del manager i es consolida el 1979 amb la publicació de Los mares del Sur, premi Planeta.

Carvalho és gallec, viu a Barcelona i protagonitza històries que passen a la capital de Catalunya, l’Empordà i Osona o ben a prop, allà on es van construir ciutats dormitori. És detectiu, té un secretari que robava cotxes (va conèixer Biscuter a la presó de Lleida, l’escriptor?), un confident enllustrador de calçat exmembre de la División Azul i una xicota que fa de puta. Li agrada menjar i també cuinar i cremar llibres. I amb Carvalho ens explica com era aquella Catalunya i aquella Espanya que va patir el franquisme i començava una etapa que es va anomenar Transició. Però era la manera d’escriure, el plantejament de les seves trames, el que ens va atrapar. A mi i a tanta gent, de tal manera que Vázquez Montalbán és el pare d’una nova manera de fer novel·la negra, mediterrània, que va tenir en Andrea Camilleri i Petros Màrkaris dos grans continuadors. Per això el peculiar comissari de Camilleri es diu Montalbano.

El vaig descobrir amb Crónica sentimental de España, on barrejava copla i política. I de copla n’hi havia també a Tatuaje, de la qual se’n va fer una pel·lícula amb un bon Carlos Ballesteros com a Carvalho. Després se n’han fet pel·lícules i sèries, sobre el detectiu. Ell el va deixar a Milenio Carvalho, dues novel·les, Rumbo a Kabul i En las antípodas, on Carvalho tornava allà d’on havia sortit. Va matar el personatge, però Vázquez Montalbán no en va veure la publicació perquè va morir inesperadament a Bangkok, a l’aeroport de la ciutat que va donar nom a una de les seves millors novel·les, Los pájaros de Bangkok. Molts anys després, amb permís familiar, Carlos Zanón va fer reviure amb gran dignitat el personatge a Carvalho: problemas de identidad. Em va costar comprar-la i llegir-la i no em penedeixo d’haver-ho fet perquè és molt digna i una molt bona novel·la negra. No sé com van anar les vendes, però m’agradaria que l’experiment continués.

Vázquez Montalbán va aprofitar Carvalho per passar comptes. Amb Carrillo i els seus a Asesinato en el Comitè Central. De manera amable amb alguns dels seus amics de militància a La soledad del manager, on Carvalho passeja per l’Empordà, menja a Ca la Marqueta (Cal Podrit) de la Bisbal i compra pastes a Can Massot. Amb la seva editorial amb una novel·la memorable, El Premio, o amb els adaptadors de les seves obres a Asesinato en Prado del Rey.