La unilateralitat és d’ells

De tan sentit ja no ens hauria de fer gràcia, però com que diria que tots ho vam viure més d’una vegada quan érem petits no podem evitar identificar-nos-hi: la tele deixava d’emetre; primer pas: revisar si era culpa nostra; segon pas: dir “és d’ells”. I així, tot i que sense tele, teníem la tranquil·litat de saber que no hauríem de canviar l’aparell perquè el motiu pel qual l’invent no anava era responsabilitat d’ells, dels altres. Doncs amb la unilateralitat passa igual: és d’ells. A Espanya hi pot haver un acord històric que permetrà la investidura de Pedro Sánchez com a president de l’Estat. Històric: aquest és l’adjectiu que s’ha d’assolir segons el president Puigdemont, la persona que decidirà si es fa o no es fa. Els socialistes n’haurien de prendre més consciència, ja que històric va en contra de fer el de sempre. I, per tant, haurien de començar a mirar de no imposar què pot pensar o defensar amb qui vols arribar un acord. No hi ha res més unilateral. De fet, és un debat pel discurs sense cap mena de possibilitat de ser aplicat. És una demanda que no es pot complir. En cas que se signés a qui afectaria aquest acord? Persona, direcció, partit, Parlament, país… Com es garantiria no subvertir-lo? D’unilateralitats d’ells, dels espanyols, els catalans n’hem patit força fa anys. Que no puc dir de tots els espanyols perquè em referiré principalment a polítics, governs i estructures de l’estat? No hi he vist gaire ciutadans en contra… Dir que mai acceptaràs pactar un referèndum amb Catalunya per saber què pensa la gent que hi viu és unilateralitat. No complir les inversions és unilateralitat. El model de finançament d’espoli fiscal que ens imposen és unilateralitat. No permetre seleccions esportives catalanes és unilateralitat. Tal com ho era prohibir parlar en català al congrés o no defensar l’oficialitat del català a Europa. L’acord no perilla perquè els catalans no acceptem esborrar-nos, sinó perquè la unilateralitat és d’ells.