Noemí Morral: de mar a mar

“Hau­rem de dei­xar la terra, la casa i la muller esti­mada...”. Ho va escriure Horaci fa segles, en una oda sobre la mort que a tots ens espera. Una mort que a vega­des ens espera de la manera més pro­cel·losa: l’onada no se’ns endú a nosal­tres sinó la vida que havia com­par­tit la nos­tra. La set­mana pas­sada, al Cen­tre Cívic Bar­ce­lo­neta, una muller que va ser esti­mada (arque­tip de totes les espo­ses i espo­sos esti­mats) va obrir deli­ca­da­ment el final del poema horacià: “Cada tarda vinc / a aco­mi­a­dar-me / a la nos­tra platja / i em par­les / des de l’horitzó. / Ahir men­ja­ves madui­xes / quan vaig arri­bar. / Avui la lli­mona / t’ha dei­xat les dents aspres. / Demà les taron­ges / pot­ser et rega­la­ran dolçor. / Cada tarda vinc / i cada tarda em par­les / des de l’horitzó.” És així com escurça la distància Noemí Mor­ral, autora del poe­mari Fines­tra poètica a Essa­o­uira. No m’estra­nya­ria que les parau­les vole­te­ges­sin encara per la sala, sus­pe­ses en l’aire i mogu­des per les notes cris­tal·lines que Montse Mor­ral feia bro­llar del piano. El títol del reci­tal: De mar a mar. El mar com a objecte de con­tem­plació. El mar rugós, dolorós, amb l’illa ima­gi­nada a l’horitzó, on tot va començar... El mar que inter­ro­guen espo­ses i espo­sos que han estat esti­mats i després dei­xats perquè l’illa reclama vides per a ser recor­da­des. Espo­ses i espo­sos que encara esti­men a la platja perquè el cor, com alguns poe­mes, es fa difícil o impos­si­ble de tan­car-se. Cors, poe­mes i vides la bellesa dels quals no depe­nen de la mètrica, ni del càlcul ni de qual­se­vol altre arti­fici. Parau­les on només poden cap­bus­sar-se ple­na­ment els lec­tors i els oients que han pas­sat pel mateix tràngol de veure com se’n va una vida que, no essent seva, sí que ho era. La poe­tessa Noemí Mor­ral, inte­grant del col·lec­tiu gironí Dones Toca­des per la Lluna, va mirar un dia el mar i va deci­dir no tan­car cap poema perquè les ona­des sem­pre ens por­ten noves dels qui se n’han anat i encara ens esti­men. “Veig el vaivé / del mar / i penso: “és com la vida” / Ara perds en el va, / ara gua­nyes en el ve. / Ara tens en el ve, / ara et manca en el va. Una llàgrima cau, / un som­riure arriba. / Així és el mar. / Així és la vida.” Seure davant del mar. Aixe­car-se davant la vida.