Opinió

El gran pecador

Joan Isaac celebra 50 anys dedicats a l’ofici de cantar, mig segle en pecat

Per a un ateu, gràcies a Déu –com deia Buñuel–, el sen­tit del pecat adqui­reix un sig­ni­fi­cat de redempció en lloc de càstig. Pot­ser per això el can­tau­tor Joan Isaac, jun­ta­ment amb la immensa actriu Carme Sansa i els músics Antoni-Olaf Saba­ter i Que­ralt Camps, piano i con­tra­baix res­pec­ti­va­ment, han deci­dit dedi­car la seva pro­posta con­junta als set pecats capi­tals. Alerta! Mun­tatge que pre­sen­ten aquest diven­dres al Tea­tre Mun­dial de la Bis­bal d’Empordà, i en el qual con­vi­uen cançons de l’autor d’A Mar­ga­lida amb poe­mes de la Marçal, l’Estellés, l’Abelló, el Ros­selló-Por­cel i el Pere Quart, entre d’altres. Pecat, com a ofensa a la norma esta­blerta, càstig davant la deso­bediència i con­demna a la lli­ber­tat i el plaer; el mateix Joan Isaac podria ser el para­digma del gran peca­dor. I just aquest 2023, quan li toca com­plir 70 anys de vida, resulta que cele­bra 50 anys dedi­cats a l’ofici de can­tar. Mig segle en pecat. Una xifra que té un mèrit afe­git quan això suc­ce­eix en un país i en una llen­gua que alguns pres­su­po­sen pecat ori­gi­nal en via d’extinció. Al novem­bre ja està anun­ci­ada festa grossa al Palau. Dar­rere, doncs, d’aquest mateix pecat de can­tar, hi tro­baríem el seu admi­rat Luigi Tenco, que després de no gua­nyar al fes­ti­val de San Remo va optar pel suïcidi i, en con­seqüència, per la con­demna eterna. Un altre dels noms insig­nes en la seva con­fra­ria de peca­dors seria el del cubà Sil­vio Rodríguez, fidel a la revo­lució dels homes, les cues de núvol i els uni­corns blaus abans que a qual­se­vol divi­ni­tat espúria. Tot i que pot­ser la màxima afi­ni­tat la tro­baríem amb el seu germà Luis Edu­ardo Aute, per a qui la trans­subs­tan­ci­ació de tan­tes ver­ges en levi­tació dibui­xa­des en cape­lles i tem­ples no és més que la subli­mació de l’orgasme en què es fonen cos i ànima. I de tots ells, n’ha sabut fer fabulós botí i extreure el millor rèdit artístic a través de les seves “joies roba­des”. El veri­ta­ble pecat, en el cas d’Isaac, cal­dria atri­buir-lo a aquells que van optar per no incloure la seva cançó més reco­ne­guda, el seu clàssic par­ti­cu­lar, en la pel·lícula dedi­cada a Sal­va­dor Puig Antich, l’últim exe­cu­tat pel fran­quisme. Però val més girar full pel que fa a la misèria i posar el focus en l’excel·lència d’un autor íntim i sen­si­ble a qui mai roba­ran la força. I ja ho saben, si poden, no se’l per­din i sen­ti­ran dins seu la redempció del pecat encara que no l’hagin comès.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia