Garbuix de cables a les façanes

El preu de poder ser a l’avant­guarda de les comu­ni­ca­ci­ons és haver enllet­git de mala manera els nos­tres pobles i ciu­tats amb un gar­buix de cables que, com ten­ta­cles d’un gran mons­tre, s’este­nen per façanes i car­rers? Sem­bla que sí, vist que la dis­bauxa es repe­teix arreu del país, des del poble més petit fins a la gran ciu­tat.

Els cable­jats de fibra òptica, de color negre, ocu­pen façanes i façanes, pugen amunt i bai­xen avall de qual­se­vol manera, s’entor­to­lli­guen entre si, i, a vega­des, des­a­pa­rei­xen d’una façana en con­cret i s’endin­sen sota terra, com un petit mira­cle, fins a rea­parèixer uns metres més enllà.

Entre­mig del cable­jat, molt del qual no acaba enlloc i està en desús, hi apa­rei­xen unes grans cai­xes de con­ne­xi­ons, la majo­ria negres i d’altres de blan­ques, un gran pegat en cada façana on són, el nefast lle­gat d’una com­pa­nyia de tele­co­mu­ni­ca­ci­ons que no va con­sul­tar ni pro­pi­e­ta­ris ni ajun­ta­ment abans de començar a fer forats i pal­plan­tar-les de qual­se­vol manera. Algu­nes d’aques­tes cai­xes res­ten ober­tes, amb tot el cable­jat al des­co­bert. A vega­des penso que no cal­dria gaire malícia perquè qual­se­vol eixe­le­brat decidís enfi­lar-s’hi i començar a des­con­nec­tar-ho tot.

Però el pro­blema d’aquest gar­buix no és només que faci lleig, sinó que embruti i difi­culti les tas­ques de sane­ja­ment i repa­ració de les façanes.

La qüestió és que, durant anys, les empre­ses de tele­co­mu­ni­ca­ci­ons han fet i des­fet com han vol­gut, a l’empara de la llei de tele­co­mu­ni­ca­ci­ons de l’any 2014, que els donava via lliure en pro del progrés. Les empre­ses podien tirar cables com volien, fins i tot en llocs on els ajun­ta­ments havien obert rases i havien fet cana­lit­za­ci­ons sub­terrànies. Una nova llei, apro­vada l’any pas­sat, ja obliga les empre­ses a fer ser­vir les cana­lit­za­ci­ons sub­terrànies, però no a reti­rar el cable­jat en desús. El mal ja està fet i el país, més embru­tat.