Una altra poètica del cafè
M’hi he acostumat no fa pas gaire, fastiguejada dels efectes suposadament gratificants del confinament pandèmic, que ha instituït el teletreball com una forma d’esclavatge voluntari i la conciliació laboral, com un eufemisme de l’esquizofrènia domèstica. Per escapar de la presó de casa, doncs, surto cada dia una horeta a prendre el cafè a Salt, que em queda tan lluny com el centre de Girona, a uns quinze minuts a peu, però té l’avantatge que puc fer el camí travessant barris habitats, no una avinguda infestada de cotxes que de cop s’estreny i agafa un aire de suburbi deprimit fins que no desemboca a la reserva turística protegida. Pel camí de Salt, en canvi, tot té des del principi la mateixa qualitat efervescent de la vida mentre va fent-se; d’entrada, perquè m’hi trobo molta més gent, i d’una manera que no sabria explicar prou bé, perquè em reconec en la seva beneïda insignificança. M’enduc sempre un llibre i m’assec a la terrassa d’uns quants cafès als quals dec les hores més felices dels últims mesos: Can Ricard, el Nupi, El Passeig, La Moreneta. I el Muriel, al barri vell, o l’Estrada, just davant de Can Pixera, quan quedo amb la mare i assumeixo que cap llibre no tindrà el poder de commoure’m tant com ella. Quan hi vaig sola, que és la major part de les vegades, les converses m’entrebanquen la lectura i aprofito per parar l’orella. La de coses que n’aprenc! Com s’ha de remenar el codony mentre bull amb la quantitat justa de sucre per fer-ne una bona gelatina, com es dona el condol a una veïna que acaba d’enviudar sense que soni postís ni escabrós (“la bilis, va ser la bilis”), com es recrimina fins i tot a crits a una amiga que continuï aferrada a una relació que no li fa cap bé. A la taula del costat, una parella ja gran va reconèixer un amic d’infància que passejava amb el seu net. El van aturar i van estar parlant tot un capítol del llibre que jo llegia, on ara hi han quedat impresos ells, la manera com reien dels records que compartien, i el nen, pedalant en cercles amb la bicicleta. Quan finalment van acomiadar-se, vaig gosar aixecar la vista: era un home corrent, amb camisa de quadres i texans. Ja era lluny quan es va girar i va tornar a saludar amb la mà. No hi ha res com un cafè per sentir-te a casa.
