El temps és relatiu

El temps és rela­tiu. Tots hem com­pro­vat que el pas del temps queda alte­rat per la per­cepció d’un mateix o segons l’acti­vi­tat de què es tracti. Segur que la majo­ria dels lec­tors anhe­len que passi la set­mana per arri­bar a gau­dir del cap de set­mana, però de seguida arri­ben al diu­menge a la tarda i tenen la sen­sació que els cal­dria un dia més de festa per aca­bar-se de refer de la set­mana ante­rior. Igual­ment passa amb les vacan­ces. Tot l’any pen­cant de sol a sol espe­rant amb can­de­le­tes les vacan­ces d’estiu per anar fins a una illa cata­la­no­par­lant, d’Itàlia o per­duda al mig d’un oceà, i a l’hora de la veri­tat s’esfu­men en el que sem­bla només unes hores i no pas els dies que hi hem pogut estar. En el sen­tit invers tenim experiències que es fan eter­nes. Aquests dies, amb la guerra pre­go­nant no gaire lluny de les fron­te­res del nos­tre vell con­ti­nent, es deu fer etern entre que sonen les sire­nes i es busca un refugi segur i se sen­ten les deto­na­ci­ons espe­rant que siguin lluny d’on ens tro­bem o on es troba el cor­res­pon­sal de torn. Un exem­ple més quo­tidià: segur que també se’ls fa llarg des que el metge els prac­tica una prova fins que els anun­cia que tot està bé; sem­blen uns pocs segons eterns. En l’àmbit per­so­nal ens passa el mateix. Me’n faig creus que el petit de casa ja camini cap als vuit anys, quan si m’ho pre­gun­tes­sin diria que han pas­sat 3 o 4 anys a tot esti­rar com­par­tint moments, experiències, som­riu­res i diver­sos plors. Els més grans sem­pre diuen que a par­tir d’una deter­mi­nada edat el temps vola i un té la sen­sació que ja comen­ces a entrar en una etapa en què vol­dries poder atu­rar el temps per gau­dir-lo al màxim i en canvi t’ado­nes que se t’escola entre els dits. Per això, com diuen els grans filòsofs i la majo­ria dels lli­bres de mind­ful­ness o d’auto­a­juda, cal foca­lit­zar-se en allò que fem i saber tro­bar els aspec­tes posi­tius de cada cosa, encara que la vida ens vagi posant tra­ves pel camí. I, en aquest pas­sar del temps, ja fa vuit anys que els dimarts de cada quinze dies em tro­ba­ven aquí. Alguns amics volun­ta­ri­o­sos sem­pre em comen­ta­ven alguna cosa sobre el con­tin­gut, altres pot­ser se’l sal­ta­ven sense més. Han pas­sat molt ràpid i una nova tasca pro­fes­si­o­nal farà que aturi la publi­cació dels meus escrits en aquest rota­tiu, on m’han tro­bat més de dues dècades fent diver­ses tas­ques. Per a alguns no serà gaire, per a mi ha estat pràcti­ca­ment mitja vida. Fins aviat!