El temps és relatiu

El temps és relatiu. Tots hem comprovat que el pas del temps queda alterat per la percepció d’un mateix o segons l’activitat de què es tracti. Segur que la majoria dels lectors anhelen que passi la setmana per arribar a gaudir del cap de setmana, però de seguida arriben al diumenge a la tarda i tenen la sensació que els caldria un dia més de festa per acabar-se de refer de la setmana anterior. Igualment passa amb les vacances. Tot l’any pencant de sol a sol esperant amb candeletes les vacances d’estiu per anar fins a una illa catalanoparlant, d’Itàlia o perduda al mig d’un oceà, i a l’hora de la veritat s’esfumen en el que sembla només unes hores i no pas els dies que hi hem pogut estar. En el sentit invers tenim experiències que es fan eternes. Aquests dies, amb la guerra pregonant no gaire lluny de les fronteres del nostre vell continent, es deu fer etern entre que sonen les sirenes i es busca un refugi segur i se senten les detonacions esperant que siguin lluny d’on ens trobem o on es troba el corresponsal de torn. Un exemple més quotidià: segur que també se’ls fa llarg des que el metge els practica una prova fins que els anuncia que tot està bé; semblen uns pocs segons eterns. En l’àmbit personal ens passa el mateix. Me’n faig creus que el petit de casa ja camini cap als vuit anys, quan si m’ho preguntessin diria que han passat 3 o 4 anys a tot estirar compartint moments, experiències, somriures i diversos plors. Els més grans sempre diuen que a partir d’una determinada edat el temps vola i un té la sensació que ja comences a entrar en una etapa en què voldries poder aturar el temps per gaudir-lo al màxim i en canvi t’adones que se t’escola entre els dits. Per això, com diuen els grans filòsofs i la majoria dels llibres de mindfulness o d’autoajuda, cal focalitzar-se en allò que fem i saber trobar els aspectes positius de cada cosa, encara que la vida ens vagi posant traves pel camí. I, en aquest passar del temps, ja fa vuit anys que els dimarts de cada quinze dies em trobaven aquí. Alguns amics voluntariosos sempre em comentaven alguna cosa sobre el contingut, altres potser se’l saltaven sense més. Han passat molt ràpid i una nova tasca professional farà que aturi la publicació dels meus escrits en aquest rotatiu, on m’han trobat més de dues dècades fent diverses tasques. Per a alguns no serà gaire, per a mi ha estat pràcticament mitja vida. Fins aviat!