Dies de botiga i cementiri

Passat el primer cap de setmana de les Fires de Girona, afrontem Tots Sants amb els records de Narcís Comadira de Les Fires en primera persona. Va centrar el seu recorregut per la memòria en les olors i va tenir un especial record per a aquella olor acre, punyent, dels crisantems. Per a la gent de Can Llens, la gran botiga del carrer Nou on va créixer Comadira, arribaven els dies que va definir com “de botiga i cementiri”. Per Tots Sants, la botiga restava oberta, perquè era el gran dia en què la gent de les comarques venia a Girona a firar-se, en tots els sentits. Era, per tant, un dia de feina, però Tots Sants era també un dia de tradició en què la seva àvia, acompanyada per la minyona, anava al cementiri a fer net. Ara molta gent visita els seus difunts el dia de Tots Sants, però abans s’hi anava el Dia dels Fidels Difunts i el dia abans es passava revista perquè tot quedés net i polit, impecable, amb flors noves, perquè ho pogués veure tot Girona. Allò volia dir la visita prèvia a la Floristeria Baró, de la plaça de les Castanyes, on recollien els crisantems, blancs i grocs, d’una olor profunda que Comadira no ha oblidat. Una tradició, la de la visita, perquè “els morts sempre hi són, cada dia més pàl·lids”.

La visita al cementiri era obligada, però això no era incompatible amb el fet que, de nen i adolescent, Narcís Comadira guardés altres records. Li agradaven els autos de xoc i les parades on es podien disparar escopetes de balins. Recorda amb emoció els titelles de Can Didot, de gran èxit: “Com més dolent, més lleig / com més lleig, més dimoni / i el dimoni va a l’infern”, recita Comadira, si vaig recollir bé els seus records. I al cantó de les menges esperades, la recomanació del seu oncle farmacèutic de no menjar aquelles pomes vermelles caramel·litzades que es venien amb els núvols de cotó. I, en canvi, al Comadira nen no li agradava el circ, on tot era aparença: llums i rialles de pallassos que amagaven la pudor dels animals i la tristor quan s’acabava l’espectacle. “Els pallassos no em feien riure”, recorda i esmenta Fellini, que en va fer art. “El circ era tot aparença.” No hi va entrar mai, però recorda el Teatro Chino Manolita Chen, que era per als grans i on potser s’ensenyava cuixa.

I els records, les olors, els colors i el soroll s’ajuntaven per l’espectacle final de les Fires: els focs. Els focs que es feien al damunt del pont de l’Alferes Duarte i que el nen Comadira veia amb la família des de dalt de tot de l’hotel Peninsular perquè el seu pare era amic del senyor Ramon Nicolazzi. Uns focs que acabaven amb el “Gloria a San Narciso”, que es desfeia a poc a poc, mentre els llums de festa s’apagaven i es tornaven a encendre els llums tristos de la quotidianitat. “No soc un vell carregat de nostàlgia”, va dir Comadira. Com podria ser-ho quan recorda que la nostra llengua era prohibida, que a l’entrada del consistori hi havia una làpida amb el darrer “parte” de guerra de Franco (“Cautivo y desarmado el Ejército Rojo....”) i quan al Savoy es parlava el castellà de funcionaris i militars. “Quin sentit té, tot plegat, de recordar les Fires?” Eren un parèntesi, va dir. La felicitat consistia a viure uns dies en aquest parèntesi, “sempre a la recerca obsessiva de la felicitat”.