País petit

Cata­lu­nya ha sobre­ex­plo­tat d’una manera deli­rant els grans noms de l’art en detri­ment d’un tei­xit de cre­a­dors molt més ampli. Ha pas­sat i passa en molts altres àmbits, en què tot pivota al vol­tant d’una figura o d’una ins­ti­tució ano­me­nada impor­tant i pel mateix preu exclo­ent. Tan hi fa que hi hagi plu­ra­li­tat de dia­ris, que l’hegemònic és un de sol. De tele­visió, una. D’equip de fut­bol, un. I així en tot. En art, que és del que vull par­lar, hem arri­bat a l’extrem que en l’ima­gi­nari de la soci­e­tat només habi­ten un Casas, un Rusiñol, un Miró, un Dalí i, amb sort, un Tàpies. Podríem asse­nya­lar cul­pa­bles, per començar els matei­xos mit­jans de comu­ni­cació, que dedi­quem els titu­lars a sis colum­nes sem­pre als matei­xos; con­ti­nuar amb els museus, que repe­tei­xen una vegada i una altra expo­si­ci­ons de stars, i aca­bar amb els res­pon­sa­bles polítics, que tam­poc se sal­ten mai el guió dels artis­tes de fama en els seus dis­cur­sos. La set­mana pas­sada vam per­dre en pocs dies de diferència dos artis­tes de gran talent i cla­ri­vidència, de la mateixa gene­ració però estils, caràcters i interes­sos molt dife­rents, Àngel Jové i Edu­ard Arranz-Bravo, poc acom­pa­nyats, almenys en vida, pels que he ano­me­nat més amunt. I així és com un país llança per la borda la seva riquesa cul­tu­ral.