Mitja hora, espaterrant!

Què els ha semblat la proposta de treballar mitja hora menys al dia? Espaterrant, oi? Ara que les hipoteques estan pels núvols, que anar al supermercat s’està convertint en un luxe i que l’economia familiar ja entra en crisi la primera setmana del mes, és un alleujament saber que treballarem mitja hora menys al dia. Ep, i serà així si les esquerres espanyoles aconsegueixen el suport dels independentistes per formar govern i si, després, troben aliances amb els agents socials i econòmics perquè sigui una realitat. A banda, la mesura no té cap garantia que sigui universal. Els funcionaris és clar que assoliran aquest dret ràpidament. Però i els autònoms? I totes les empreses, a la pràctica, s’avindran a aplicar-ho? I quan es posarà en marxa aquesta mesura? L’any que ve? O l’altre? O l’altre?

I que no s’interpreti que servidora no està a favor de guanyar en drets socials. Cada pas que es faci en aquest sentit és important. Però continuo amb aquella sensació que l’administració sempre va dues o tres passes enrere respecte a les necessitats que té en aquell moment la ciutadania. És ara que necessitem treballar mitja hora menys? O bé calen incentius per incrementar sous? O mesures per impulsar una regressió dels preus de consum? O ajudes efectives contra la banca i les elèctriques que no acabin repercutint sempre sobre el ciutadà? Segurament és ara el moment d’aquestes coses. I la reducció de la jornada laboral no és incompatible en aquest context tan complicat. Però la mesura queda curta. Cal rebaixar la jornada laboral. Sí! Però alhora ens allarguen la data de jubilació? I al final el capmàs com queda? Són aquestes incongruències les que donen ganes a la gent d’enviar-ho tot a pastar fang. Ens trobem en un moment social històric en què la classe mitjana està en procés de dissolució. Escoltin un dia, si no ho han fet ja, el mestre Santiago Niño Becerra. El seu missatge, per a alguns apocalíptic, cada vegada té més sentit. I per això no és el moment de copets a l’esquena. És el moment de ser més inconformistes que mai.