Opinió

Tal dia com avui

Josep Maria Espinàs

L’art de saludar

La setmana vinent –dimecres, em sembla– se celebrarà el “Dia de la Salutació”. S’ho ha empescat una organització dels Estats Units. Es tracta que milions de persones, d’arreu del món, saludin aquest dia deu persones amb les quals no hagin parlat mai. És una iniciativa definidora d’una societat que viu aïllada, evidentment, aïllada en multitud, i aneu a saber si l’esforç de dir “bon dia” pot ésser positiu, encara que sigui un esforç programat.

Jo m’atipo de dir “bon dia” als taxistes, als cafeters, als dependents de les botigues, als funcionaris, i la majoria de vegades no sóc correspost. Encara més: la iniciativa del bon dia per part dels qui atenen clients és excepcional, i això ens diferencia d’altres països, on sovint ets “saludat d’entrada”. Aquí la salutació sol produir-se al final, quan ja “ells” han quedat contents de tu –pel negoci que els ha permès de fer, per la propina–, però no en començar la relació, perquè “tu” puguis estar content.

Penso, de tota manera, que el fet de saludar no es pot simplificar tant i que l’excés pot ser tan desagradable com el defecte. Es conta una anècdota molt significativa d’un versaire castellà: un dia de pluja caminava de pressa, embolicat en la seva capa per tal de no mullar-se, quan un amic que el veié passar des del portal d’una casa el saludà amb molta cerimònia, llevant-se el barret. El versaire, sense aturar-se, li va dir: “Li quedo a deure una salutació un dia que no plogui”.

Saludar la gent demana un cert sentit de l’oportunitat. Hi ha salutacionistes sistemàtics, peti qui peti, que són capaços de trencar la conversa privada que tens amb una persona per a dir-te hola o adéu, que els manca la sensibilitat necessària per a passar discretament per la vida. Sempre han de fer saber amb exagerada ostentació que ja han arribat o que se’n van. Gent que travessa el carrer com un llampec i t’abraça i et rebrega i no et deixa anar la mà que t’ha agafat fins que no li has dit deu vegades que estàs molt content de veure’l. Entre això i fer l’orni hi ha d’haver una mesura de salutació adient amb el moment i el lloc. Per a saludar cal dominar l’art de les proporcions i no pensar tan sols en un mateix –quines ganes tinc de saludar-lo, com que em sobra temps m’hi entretindré una estona, etc.– sinó en l’altre.

Vincent d’Indy, el compositor, era un home molt nerviós i tot l’afectava profundament, sobretot quan faltaven pocs dies perquè s’estrenés una obra seva. Coincidí amb una senyora amiga seva quan passava una d’aquestes crisis, i la senyora començà a explicar-li la llarga història de les seves desgràcies personals, que si les migranyes alternaven amb les angines, que el fetge això i el reuma allò... Arribà un moment que el compositor no pogué resistir més: «Per favor, senyora...! Si li he dit “com està” era perquè em contestés: “Molt bé, i vostè?”»

Saludem-nos, sí, però d’una manera saludable...



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.