Crist en una cistella de pa

Molt després d’haver-la vist per primera vegada a la portada del llibre Obres de museu, que Josep Pla va dedicar a Salvador Dalí, aquella cistella de pa posada al precipici de la taula, el lloc on només l’hauria deixada una mà distreta o un cop accidental a l’hora d’endreçar, encara la veia en la panera de casa, tot i que la mare sempre tenia cura de deixar-la al mig i amb el pa llescat, perquè a ningú li faltés la seva porció, fins i tot quan era tan cruixent que invitava a agafar-ne a pessigades com el de Pau Masó, el flequer de Salt a qui Dalí havia encarregat els pans de tres puntes de la Torre Galatea però que per a nosaltres era el veí de cals avis. Veia aquella cistella de Dalí en cada àpat, perquè representava alguna cosa que anava més enllà del servei de taula, com la creu fluixeta que hi gravava l’àvia amb el ganivet, com la llepada ràpida que feia el pare a la crosta, tancant els ulls, com si combregués abans de posar-se’l a la boca. Aquella panera havia estat des del principi a tocar d’El Crist de Portlligat: la mateixa llum, la mateixa perspectiva a un pas de l’abisme, el mateix realisme obsessiu per tal d’esdevenir una altra cosa, una profecia, un record. El Crist, però, que m’havia impressionat tant i que ara exposa el teatre museu de Figueres en una ocasió excepcional, al costat de La cistella de pa (que emocionant, quan una intuïció antiga rebrota quan ja ets gran), em va decebre amb el pas dels anys, perquè aquell angle audaç només el pot donar algú que es col·loqui a la mateixa altura omnipotent de Déu. El pa, en canvi, és arran nostre, a mig caure, a mig rosegar, una benedicció quotidiana.