El testimoni alliberador i digne d’Enric Majó

A la minisèrie documental Terenci, la fabulació infinita, produïda i exhibida per la plataforma Filmin, el comentarista cinematogràfic Carles Mir és qui explica què va inspirar Ramon Moix per canviar el seu nom: la visió de Terence Stamp a Teorema, on l’actor encarna una mena d’àngel exterminador que sedueix els membres d’una família burgesa i la destrueix, durant la seva estada l’any 1969 a Roma, on, es diu de passada, Terenci Moix va conèixer un grup d’escriptors, intel·lectuals i artistes, cosa que devia afanyar-se a explicar als seus amics barcelonins tenint present que, segons afirma la fotògrafa Colita en una de les seves punyents intervencions, les factures telefòniques van arribar al mig milió de pessetes. Entre el grup de coneguts a Roma, hi havia el director de Teorema, Pier Paolo Pasolini, amb qui, ho explica ell mateix en el llibre autobiogràfic El peso de la paja, va mantenir un contacte sexual frustrat: el poeta cineasta va arribar-li a dir que, entre les cames, en lloc d’un penis hi tenia una filmoteca.

Dirigida per Marta Lallana, coautora del guió amb Álvaro Augusto, Terenci, la fabulació infinita no fa referència a la relació amb Pasolini. Ni tan sols al comentari esmentat, que, tot i que ves a saber si va ser una invenció de Moix, s’ajusta a una de les idees o, de fet, línies argumentals d’una sèrie de només 180 minuts de durada: a l’autor d’El dia que va morir Marilyn li interessava més la ficció, i amb ella la mitificació, que la realitat. Ell mateix va cultivar aquesta idea. En un dels fragments de l’arxiu televisiu, amb el qual es nodreix abastament el documental en la mesura que també explora com Terenci va convertir-se en un personatge popular a través dels mitjans de comunicació, l’escriptor explica amb sentiment que, d’adolescent, va passar una nit de Cap d’Any en una sala de cinema que programava Sinuhé, l’egipci i El último cuplé: “A les dotze de la nit es va interrompre la projecció per celebrar l’Any Nou. Jo vaig plorar perquè desitjava que tornés la ficció.” Un programa doble que també podria fer pensar en un record inventat.

El cas és que s’insisteix molt en la passió de Terenci Moix pel “pèplum” i per totes les fabulacions i artificis del Hollywood clàssic, però ni es fan presents els seus assajos sobre el cinema (com ara els seus esplèndids retrats sobre els grans actors i actrius hollywoodians, primer publicats a Fotogramas i després recollits a Grandes mitos del cine i més tard a Mis inmortales del cine) ni el fet que, com ho exemplifica la seva fascinació per Teorema encara que fos a través de la presència de Terence Stamp, també feia cas al cinema modern, com ara el d’Ingmar Bergman. De fet, tampoc no es parla gaire de l’obra narrativa de Moix. Llegits amb cert desmenjament per Pol López, n’apareixen fragments com si il·lustressin passatges de la vida de l’escriptor. Però no hi ha cap entrevistat que abordi els elements constitutius de l’obra literària. Si de cas, apareix la idea que, sobretot des de No digas que fue un sueño, va lliurar-se a una escriptura “comercial” per dur una vida luxosa i menjar percebes cada dia.

També hi ha la idea que el personatge, amb el seu desig de popularitat, va menjar-se l’escriptor. Així, en vida, ell mateix hauria propiciat la pèrdua d’interès per la seva literatura. I amb la seva mort, hauria passat amb el personatge, que la sèrie voldria ressuscitar, junt amb la “persona”. De la manera que ho fa és sense amagar-ne les ombres, sinó al contrari, i per aquesta tasca, a banda de la visió lluminosa que vol aportar Anais Schaff, no calen enemics de l’escriptor perquè ja hi són els seus amics i sobretot les seves amigues, com ara Colita i Núria Espert: el retrat que s’esbossa és d’un seductor que podia ser encisador, però sobretot d’un narcisista, un mentider, un malgastador, un exhibicionista que feia espectacle públic del seu dolor. En fi, l’aproximació que se’n fa passa de manera fonamental per la relació amb els amants (del primer, Vicente Molina Foix, a l’últim, Pablo Parellada, “Pablito”, més de vint anys més jove que Terenci, exercint de Pigmalió patètic) i és així que emergeix la personalitat d’Enric Majó. Dins d’un documental que podria vorejar la cosa carronyera, l’actor és fa present amb dignitat i sembla pròxim a un acte d’alliberament. Majó fa que ens el creiem: la seva veu (tot i que parli en castellà, cosa que no fan altres entrevistats catalans) i el seu cos transmeten la veritat d’un testimoni, que, si no ho han fet, els convido a escoltar.