El boca a bota

“Et menjaria la bota a mossegades”, deixa anar l’àngel rebel quan em mira el roig de les camperes i dels llavis a ritme de metrònom. Racons de veus se’m desperten dins el cap com em passa amb la lucidesa d’algunes metàfores. Ja no dubto dels meus dubtes, perquè la ficció és i serà sempre la meva única realitat. Artista del pecat com la mestra Nin, m’agrada quan m’expliques que, sobre rodes, estires la mà i toques les flors i notes com recarregues l’energia de cap a peus. Tinc les artèries plenes d’etcèteres i he tingut el privilegi de conèixer unes mans que creuen en els miracles. Permet-me aplaudir la manera que tens de veure’m els sentiments. Deixa’m agrair-te el que fas, tot i que la paraula gràcies et faci urticària. Els dies al teu costat són professors. N’aprenc, de la vida i del més enllà. Encara podem ser lliures en una cançó o sobre els llençols vermells que de tant en tant m’embruta la gata blanca. Addictes a les transfusions de sang que eliminen el verí, només llegim poesia de voracitat, la que es recrea en situacions inconcebibles i paradisos retrobats. Dels cossos, en fem caus. I de les mirades, tres brindis. No ets pas mala herba, tu, com la gent opinava sense saber res, sinó herba en un mal lloc. Sembla que el cor ja no reclama les crosses que havia requerit durant molt de temps. Volia tornar al blau, el que sentia pilotant aeroplans de tinta i paper, i ara les mans i les orelles i els canells em desborden turqueses. De tardes, la música ens fa de pulmó, quan els nostres ja no ventilen a causa de tantes hores de vol. Si fa falta mossegar, no se’n parli més.