Incògnites del pacte

La reunió d’ahir a Brussel·les entre una delegació oficial del PSOE i Puigdemont escenifica per primera vegada sense actors secundaris la possibilitat d’un “compromís històric”, però només això, una possibilitat a explorar contra rellotge. Després que el PSOE ja ha assumit el català com una llengua tan vàlida com el castellà, l’amnistia sense eufemismes i la impossibilitat que es renunciï a qüestions ideològiques que formen part intrínseca dels drets que ens corresponen com a nació, caldrà veure com queda la qüestió del reconeixement nacional. Aquest punt de moment és el que està més obert, però els anteriors també tenen molts forats que cal repassar. La qüestió del català cal repassar-la de dalt a baix per evitar la vergonya que legalment els usos del català al seu territori puguin seguir sent motiu de persecució. Al marge d’implementar més mesures urgents per a la seva plena normalització, caldria modificar el marc legal que impedeix la interrelació cultural entre els territoris que compartim una mateixa llengua, com ara la reciprocitat televisiva. L’altra qüestió fonamental que encara no ha aparegut amb la força que pertocaria és la infraestructural i econòmica. Formava part essencial de la conferència de Puigdemont, en què recollia una breu història de greuges i incompliments sistemàtics, i era recollida com una de les causes principals de la revolta catalana. La qüestió econòmica és un dels motors de tot plegat. És la mateixa causa que fa que el PSOE es doblegui abans d’arriscar-se a desaparèixer com a partit si hi ha repetició electoral.