Chandler Bing

Ha mort Matthew Perry, Chandler Bing a Friends, ofegat en un jacuzzi. I tothom està molt trist. Suposo, i ho entenc, que el motiu és que la sèrie i el personatge estan lligats als records de molta gent i que és com si una part d’aquests records i, per tant, d’aquesta vida, s’hagi perdut per sempre. No he plorat la mort de Chandler, no perquè no tingui sentiments, sinó perquè, dos dies abans, vaig viure una mort molt més propera. Segurament per això –vaja, no segurament, segur– m’he mirat amb estranyesa aquest dol general per algú a qui el 99,9% dels que el planyen només han vist a través d’una pantalla. Però, insisteixo, ho entenc.

No sé res de la mort i li dec encara, a l’Espartac Peran, la lectura de Tres desitjos abans de morir. Però temo que una part molt important de la tristesa té a veure amb el buit. La casa dels pares és, amb una mica de sort, el lloc on sempre pots tornar, el paisatge de la infantesa, el lloc per on passa tot. L’àncora, el nucli, el niu. Hem nascut per córrer però, potser sobretot als pobles, és el nostre lloc en el món. L’últim reducte de la família extensa. Un món que s’acaba.

Per això, quan un dels dos falta, la tristesa és infinita. Però quan se’n van tots dos, és el buit el que és infinit, perquè desapareix per sempre allò de Rilke de la veritable pàtria, desapareix l’últim refugi, se’n va un món que ha estat present tots els anys de la nostra vida i només queden les parets en silenci. El meu pare, que era hipocondríac, ha afrontat la mort amb una valentia inimaginable. Fins i tot, conscient del que li esperava, va voler fer un últim passeig per Matadepera. Ara he entès que volia dir adeu a la seva pròpia pàtria, al seu món, abans de retrobar l’amor de la seva vida, el seu autèntic refugi.

I segur que després ha començat un campionat d’acudits dolents amb Chandler Bing. I us asseguro que guanyarà el meu pare.