L’ambaixada de Besalú

La pri­mera vegada que vaig anar al Museu del Circ de Besalú, vaig que­dar sorprès. Fa uns dies hi vaig tor­nar i la sor­presa va girar a mera­ve­lla: aquesta segona visita va ser molt més apli­cada i amb més temps, parant-me a lle­gir car­tells i expli­ca­ci­ons. Fa molts anys vaig ser a casa seva a Figue­res (vivíem al mateix car­rer) i, des d’aque­lla ja impor­tant col·lecció d’objec­tes i car­tells que hi tenia, fins a arri­bar al que hi ha a Besalú, em faig creus del que ha gene­rat Genís Mata­bosch. És clar que ja va començar a col·lec­ci­o­nar quan tenia dotze anys, però l’afany i la fe que ha apli­cat al món del circ són més que admi­ra­bles. La set­mana pas­sada hi vam fer una visita en grup; érem 27 i tot­hom en va sor­tir entu­si­as­mat. Abans, i des de la ter­rassa que dona a la plaça del Prat de Sant Pere, en Genís, en una expli­cació amena però rigo­rosa, ens feia saber com ha anat reu­nint les més de 60.000 peces (pro­gra­mes, car­tells, ves­tu­a­ris, objec­tes, autògrafs, segells, foto­gra­fies, una bibli­o­teca de més de qua­tre mil títols ente­ra­ment dedi­cada al circ...), i com ha rea­lit­zat el somni de la seva vida, dig­ni­fi­cant de retruc un edi­fici noble de Besalú, trans­for­mant-lo en el pri­mer museu dedi­cat al circ que hi ha a Europa, on encara hi tre­ba­lla inten­sa­ment en unes espec­ta­cu­lars ampli­a­ci­ons. La visita al museu del circ és com una gran pas­se­jada inter­na­ci­o­nal que, a par­tir de la ter­cera planta, on hi ha l’espec­ta­cu­lar, immensa mini­a­tura (no és un oxímoron: és una rea­li­tat) del circ Gleich, posa imme­di­a­ta­ment la mel a la boca en pres­sen­tir allò que s’hi pot anar tro­bant. Aquesta maqueta mos­tra el fun­ci­o­na­ment d’un gran circ iti­ne­rant de prin­ci­pis del segle vint. Hi ha 420 per­so­nat­ges, 270 ani­mals i 170 vehi­cles. Tot, dis­po­sat sobre un espai de 50 metres qua­drats que en fan avui la maqueta de circ més gran del món. A les tres plan­tes del museu, s’hi explica la història en totes les dis­ci­pli­nes: tra­pezi, mala­bars, equi­li­bris, màgia... des de les mil·lenàries acrobàcies xine­ses pas­sant pels joglars medi­e­vals, fins als més recents mala­ba­ris­tes. En sor­tir em feia l’efecte d’haver visi­tat una ambai­xada de tots els països del món; era un sen­tit d’inter­na­ci­o­na­li­tat ama­ble, pla­ent, cor­dial. En aquest nos­tre avui tan mar­ti­rit­zat, és prou bona sen­sació, no tro­ben?