Recordatoris

Quan ja fa més d’un any que, arran d’un trasllat, vam haver de destriar entre tot allò de què ens havíem de desprendre i el que ens volíem emportar, hi va haver moments de gran dubte. Fins que dels llavis de la meva filla va sorgir un concepte que ens va ajudar en aquesta tasca llarga i penosa: “Això ens ho quedem per al record.” Ens hi vam agafar fort, a aquest salvavides, que va evitar que moltes coses acabessin al contenidor i nosaltres dues, amb una llaga d’estómac. Un cop superat aquell tràngol i després de mesos de mantenir-me allunyada d’alguns calaixos plens de material altament sensible, aquesta setmana m’he decidit a obrir-los. En un dels quals he trobat un plec de recordatoris de familiars i amics. Què hi pot haver més per al record que un recordatori? M’aturo en els versos que hi apareixen, i que tot sovint són escollits d’una manera intuïtiva pels familiars del finat immersos en el protocol comercial i fred que regeix l’organització del funeral. Em quedo amb aquest poema de Miquel Martí i Pol: “[...] No tornaràs mai més, però en les coses i en mi mateix hi hauràs deixat l’empremta de la vida que visc, no solitari sinó amb el món i tu per companyia, ple de tu fins i tot quan no et recordo, i amb la mirada clara dels qui estimen sense esperar cap llei de recompensa.”