Interrogants sobre el fred

L’altre dia vam dir tots ple­gats: “Quin fred!” En sor­tir al car­rer ens ficàvem les mans a la but­xaca, el pas era més lleu­ger i pensàvem: “Em sem­bla que has fet una bes­ti­esa no abri­gant-te més.”

Tot torna, és clar. Torna el fred, com ha tor­nat la pluja –havíem cre­gut que ja no la veuríem mai més–, i tor­narà, espero, a can­tar el ros­si­nyol (i aquesta vegada els angle­sos podran lle­gir-ho al rea­pa­re­gut Times, que cada any dóna la notícia: “Ahir, a tal hora i a tal lloc de tal com­tat, el senyor o la senyora X escoltà el pri­mer cant de ros­si­nyol d’enguany”).

Però jo tinc la impressió que el fred no torna pas com abans, o almenys que jo –i molta altra gent– no en té tant. Deu fer una dot­zena d’anys que no m’he com­prat cap abric, i ho vaig fer perquè havia d’anar a no sé quin país de tem­pe­ra­tu­res molt bai­xes. Fa també anys i panys que no gasto guants ni bufanda. Acabo de citar tres peces de ves­tir que, ara me n’adono, eren indis­pen­sa­bles en el meu ves­tu­ari d’infant i d’ado­les­cent, i força més cap aquí i tot. Era incon­ce­bi­ble, a l’hivern, anar a escola sense aques­tes tres pro­tec­ci­ons, i si amb les pres­ses obli­dava els guants o la bufanda la meva mare patia i jo mateix em sen­tia des­val­gut. Si no m’equi­voco, quan jo era petit era moda ves­tir a l’anglesa, amb pan­ta­lons de golf, jer­seis i mit­jons amb rom­boi­des de colors mar­rons i ver­do­sos... i fins i tot dúiem gorra. ¿Quants hiverns fa que no duc res al cap?

És una situ­ació objec­tiva, és a dir, les tem­pe­ra­tu­res, no arri­ben tan avall? No tinc infor­mació sobre aquest punt, però no crec que això –si és cert– expli­qui el desa­bri­ga­ment gene­ral. D’altra banda, tam­poc no és lògic que en arri­bar als cin­quanta anys una colla de gent siguem menys fre­do­lics que quan en teníem quinze. Enve­llir, no és refre­dar-se? Però avui mateix he vist molta gent de la meva edat, i de més gran, cir­cu­lant per Bar­ce­lona amb camisa i ame­ri­cana. Qua­ranta anys endar­rere, tota aquesta gent hau­ria dut abric. Jo diria que pre­ci­sa­ment els qui solen anar més abri­gats, avui, són els joves. Duen samar­res i jaque­tons grui­xuts, jer­seis molt den­sos, bufan­des, botes... Els senyors, en canvi, han pres­cin­dit de les samar­re­tes apel­fa­des (jo bé n’havia duta, en plena jove­nesa!).

Hi ha fets inne­ga­bles, com la des­a­pa­rició dels pene­llons. És que la gent no passa tant de fred a casa i, per tant, quan surt al car­rer ho fa més pre­pa­rada. ¿Quin paper hi fa l’ali­men­tació moderna, en la dis­mi­nució de l’abri­ga­ment? ¿I fins a quin punt l’obsessió d’abri­gar-se o el menys­preu per l’abric té una inter­pre­tació psi­cològica, o sòcio-psi­cològica?

Són uns inter­ro­gants per als quals no tinc res­pos­tes, només em pro­du­ei­xen una incom­prensió total de la meva tra­jectòria ves­ti­mentària –i de la majo­ria dels meus con­ciu­ta­dans, alguns dels quals han pas­sat, en una gene­ració, dels botins i els calçotets llargs a la camisa del coll obert a ple hivern.