Educació mediàtica

Darrerament, el concepte d’educació mediàtica s’està promovent com a resposta a la inquietud social i pedagògica davant un escenari en què les notícies enganyoses (fake news) proliferen mitjançant tots els ressorts comunicatius i, molt especialment, a través de les xarxes socials.

Sempre han coexistit informacions veraces al costat d’altres de dubtosa credibilitat o directament falses. L’actual escenari, per tant, no és l’increment de les mentides i manipulacions en la informació i la comunicació, sinó els nous formats que la fan més universal, immediata i en què, sovint, va acompanyada d’imatges i testimoniatges falsos o clarament manipulats. En aquest context, l’ús de la intel·ligència artificial pot presentar aquest tipus de missatges en formats d’una tal aparent veracitat que resulta molt complicat, fins i tot als experts, poder identificar allò fals o manipulat.

La comunitat educativa ha de reflexionar sobre quines accions ha d’emprendre per ajudar l’alumnat a identificar allò que té un substrat de veracitat contrastable i verificable en relació amb aquell molt difícil de contrastar i comprovar. I també perquè no es deixi enganyar per missatges i continguts en què la desinformació o la suplementació d’identitats, escenaris, fets, dades, etc. siguin artificis fabricats per a l’engany, la confusió o la manipulació. Aquestes tasques, si el sistema educatiu vol afrontar-les amb decisió, no tenen una implementació fàcil.

La Comissió Europea ja fa anys que va considerar rellevant l’alfabetització mediàtica en l’entorn digital i, més recentment, ha recomanat als estats membres incloure-la en les polítiques educatives i de formació dels docents. Tanmateix, la incorporació de l’educació mediàtica i, en concret, de les competències per poder discernir críticament els missatges que ens arriben per tots els mitjans, principalment els digitals, és ara més un bon propòsit que una realitat, malgrat les iniciatives que en aquest sentit van sorgint també a casa nostra. Sempre que en educació apareix una nova necessitat susceptible, per important, de ser tractada pels docents als centres educatius, el dilema que es presenta sol ser: cal incloure aquests nous continguts en el currículum escolar? I s’haurien d’inserir en una o en diverses àrees? Hauria de contemplar un horari i un temps específics? Etc.

Davant aquest repte es fa evident que la tradicional concepció curricular per àrees de coneixement com a compartiments estancs, o l’organització del temps didàctic emmarcat per hores concretes dedicades als components curriculars prescrits, és incompatible amb un abordatge obert i flexible que es pugui acomodar a les necessitats emergents i puntuals que el context social, vital i immediat reclama per ser tractat educativament dins els centres i, així, dotar l’alumnat de les competències de comprensió, reflexió i escrutini crític i informat en relació als missatges i continguts que li arribin a través de les xarxes socials. Aquests missatges són de gran immediatesa i constitueixen una amalgama de continguts i estímuls molt difícils de descodificar des del rigor, la recerca de fonts fiables i diverses i la capacitat crítica per dotar-les no només de veracitat, sinó també de valors cívics i ètics personals i socials, que de manera madura l’alumnat ha d’anar adquirint en el procés de desenvolupament.

En definitiva, l’educació mediàtica planteja a la comunitat educativa la necessitat d’un canvi de paradigma curricular i organitzatiu. Per abordar temàtiques tan importants com aquesta es fa necessari alliberar temps i espais didàctics de la programació curricular tradicional. En uns temps en què cada vegada els continguts disciplinaris de les matèries curriculars són accessibles des de diferents fonts d’informació, externs als espais i temps dels centres educatius, es fa més necessari que mai que altres aspectes de formació participin del nucli essencial educatiu que l’escola hauria d’assumir. Sens dubte, poder fer front a l’allau de notícies enganyoses i de continguts parcials, sectaris, manipulats, d’inoculació d’odi, d’invasió de les privacitats, etc. ha de ser l’eix que doni sentit al temps escolar dels nostres infants i joves. Posem-nos ràpidament a capacitar i conscienciar els docents, el conjunt de ciutadans i les administracions perquè apostin per prioritzar aquesta nova modalitat d’educació competencial per no només poder sobreviure als impactes mediàtics, sinó per comandar-los i filtrar-los des de la competència crítica i reflexiva.